diumenge, 8 de març de 2015

Xallenge David Duaigües 2015. Almatret.

Ja ha passat un altre any i la primera prova de la Xallenge David Duaigües arribava a Almatret. El trio dels tristos estàvem disposats a donar-ho tot, sabedors que aquest any no estàvem com en anys anteriors.

La dinàmica d'entrenaments no havia estat la esperada fins a les dates i Sejo feia 3 setmanes que, per grips i feina, no tocava la bici...... sabia que anava a patir.

Arriba el dia anterior i, amb molts menys nervis que els anys anteriors, anem preparant la jornada quedant amb totes les amistats que havien de venir a pedalar: Delfi, Sampi, el Sioux, Jordi, Sejo i jo. Del club hi havia molta més gent, però cadascú feia la seva via i, per no deixar-me a ningú, no els enumeraré.

Arribem a Almatret amb temps suficient com per anar a saludar a tothom a la plaça, agafar els dorsals, fer petar la xarrada i fotre'ns de fred ( la predicció anunciava que faria bon temps i tots anàvem de curt, però a primera hora del matí feia un aire gelat que ens va fer pensar que havíem errat escollint la roba de romà).

Ara tocava el ritus de ficar el pitrall a la bici, acabar-nos de vestir, repassar montures, i agafar tot el que creiem necessari per a la marxa abans d'anar a fer veure que escalfàvem com els pros.

Aquest any jo corria amb la bici de JX, a la meva li vaig descobrir el nucli trencat quan la preparava i alineava per anar a la Xallenge i no va donar temps a tenir-la arreglada.

8:55. Anem a la línia de sortida i ja hi ha una bona aglomeració de gent. Alço la bici i em fico al costat del Sioux i Sampi, Jordi i Sejo es queden per davant de l'arc i a Delfi no aconsegueixo veure'l.

9:00. l'spiquer dóna 4 indicacions sobre la marxa i es fa el parlament com cada any en memòria del David

9:05 Tret de sortida. COMENÇA LA GUERRA!!!!

La sortida és controlada i els pros s'amuteguen darrere del cotxe de bombers. Això em dóna coll a no perdre massa rastre de Jordi i Sejo, que han arrancat abans que jo, i a rodar amb el Sioux durant bona part del bucle.

Ens agafa Dani Pérez i rodarà amb nosaltres gairebé tota la marxa i entre els 5 mirem de portar un ritme bo i anar agafant alguna roda per respirar de tant en quant.
Durant el bucle i el tram pla de desprès es van produint una sèrie d'estira i arronses que em perjudiquen bastant. La Trance no és de respostes ràpides a l'acceleració i, cada cop que em redueixen velocitat i desprès tornen a augmentar ritme, em trauen uns metes que em costa de recuperar.



Sobre el km 8 agafem la primera senda de baixada que acaba 5 kms més avall. Senda, no trialera, fàcil que es deixa fer ràpida si no trobes tap. Nosaltres vam haver de reduir la marxa ( el ritme no era dolent, però l'haguessim pogut fer millor..... sobretot amb la bici que portava) al portar 4 ciclistes davant...... la senda no deixava gaires llocs per avançar.

En arribar a baix corba tancada a la dreta i comença una pujadeta per senda, no és llarga però té algun escaló complicat que fa ficar el peu a terra a més d'un. A més les pujades per senda sempre són més complicades, ens ho agafem amb calma i anem fent.
Al començament de la remuntada ens agafa Guerau, ja som 5 corredors del C.C. Seròs que anem junts. El Sioux i Sampi han decidit de fer la curta i Delfi no ha degut sortir massa bé perquè no l'he vist gens.
Aquesta pujada acaba al monument del David, primer punt d'avituallament, just en el punt on s'inicia la segona baixada, la que ens portarà per primer cop fins baix al riu.

No parem a avituallar per mirar d'avançar feina i no trobar gent davant a la baixada, o almenys trobar gent que baixin millor, però això és difícil.
L'inici és bastant pla, amb una senda que va fent puja-baixes i tobogans per la vessant de la serra, fins que arriba a la segona part que baixa més dreta i amb més trencants..... aquesta és la part bona. Justament abans de començar aquesta segona part el biker que portava davant em deixa passar, veig pista lliure i se m'obre el cel...... baixo el seient per anar més segur i obro gas deixant que les endorfines copsin el meu cap a cada escaló, trencat o viratge tancat....... quan torno a tocar camí sento que, si la cursa s'acaba en aquell moment, ja hauria valgut la pena.

El camí ens fa arribar fins a "l'embarcadero" i ara ens toca la famosa pujada de 5 kms i escacs, amb el primer kilòmetre amb pendents que van del 10 al 15%, desprès el tema ja es suavitza, però si no ho saps pots deixar la bici tirada al primer giravolt.

Les pujades deixen a cadascú al seu lloc. El grup dels 5 ens agrupem al principi però desprès cadascú fa la guerra pel seu compte.
Jo m'adono que la bici tampoc puja tan malament com em pensava i agafo ànims per fer la pujada amb relativa comoditat ( tenint en compte que no hi ha cap pujada que es faci còmoda, o almenys jo no, però pensava patir més).
Fem un "amago" de baixada per senda i acabem de remuntar fins arribar al camí que baixa suau a buscar l'entrada al MALACATE.
Abans de començar la pista trobem un avituallament, Sergi ens aconsegueix agafar allí però suposo que deuria trobar tap a la baixada perquè ja no el vaig veure fins al acabar la marxa. Jo esperava fer encara una altra baixada i anar a fer les balletes de Farrera, però a l'avituallament em diuen que no, que ja anem directes cap al Malacate......... Pues venga JALEO!!!!!!

Entro a la trialera per darrere de Carlos Pujol i Dani Pérez, Jordi m'ha cedit el pas abans de començar. Ells porten rígides i porten un ritme que no és dolent, però necessito més. En arribar a la part complicada els deixo distància per poder fer-la bé i acabem a la part dels viratges fent el trenet juntament amb els 4 o 5 de davant.
Molt bones baixades, molt bona ruta fins ara i molt molt divertida, pero ara hem de tornar fins a dalt a Almatret des de baix al riu un altre cop.

Avituallament líquid i sòlid abans de la darrera pujada. Toca fer el Tormo i Sejo, que ja es pensava que patiria abans de començar a pedalar a les 9:00 del matí, comença a no poder aguantar el ritme ( ja ha fet prou desprès de les últimes setmanes que ha tingut).
Amb Jordi l'anem esperant, Dani, Carlos i Guerau han anat fent via un desprès de l'altre. Però al final decidim de portar el nostre ritme i esperar un cop siguéssim dalt. Sejo fa molt temps que va amb bici i sap agafar un ritme constant sense problemes encara que vagi sol i nosaltres, sense voler, segurament que el fem anar massa collat.

Quan som dalt i parem a esperar, les distàncies que semblaven tan llargues a la pujada es tradueixen en escassos 2 o 3 minuts. Desprès reprenem la marxa junts un altre cop.
Ja estem a l'altura del poble, però el circuït encara ens fa fer un parell de baixades i pujadetes que estic segur que a més de dos els van anar per davant i per darrera.

Al final entràvem a meta els tres tristos amb 3 hores i 11', cansats però contents, com cada any.

Molt bona organització, molt bon ambient, molt bon circuït i molt bones vistes..... impossible no repetir cada any.
FELICITATS A TOTS ELS ORGANITZADORS D'AQUESTA MARXA TAN ESPECIAL.

Ara tocava retrobar-nos amb tots els companys i anar contant les batalletes de cadascú: caigudes, salts, intents de rampa....... amb una bona cervesa a la mà.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada