dissabte, 21 d’abril de 2018

Rutón Prepirenaic amb el club veí.

 

 Sempre es agradable de poder rodar amb una bona grupeta i si, a sobre, ho fas per zones que no sols passar, encara més.
 
     Dissabte vam anar a una sortida que organitzava un grup de companys del Club Ciclista Fraga per Jaca. Del nostre club hi anàvem 4; Xavi "Sioux", JX, Calú i un servidor.

     Com sempre cadascú hi anava amb les seves expectatives i intencions. Uns a passar una jornada contemplativa rodant acompanyat, uns altres a preparar alguna marxa que tinguessin propera, altres a fer el que poguessin. Però la tònica general era anar a passar un bon dia amb bona companyia, i així va ser.

     La jornada començava molt aviat, com no podia ser d'altra manera si havíem d'arribar a Jaca per iniciar la ruta a les 8:00, a les 4:30 m'alçava del llit i iniciava un dia una mica atapeït.
     L'hora de sortida, des de l'estació d'autobusos de Fraga, era a les 5:30 però, com passa sempre que vas gent, es va sortir una mica més tard.   

     Viatge de 2 hores i escacs, que es va fer molt portador, i ens disposem a descarregar les bicis i acabar-nos de vestir...... amb una mica més de fresca de la que ens esperàvem però, tot i això, el tipus de vestimenta a portar seguia sent calça curta, "manguitos" i "xaleco". En part perquè esperàvem una millora considerable de la temperatura, en part perquè no portava res més.

     Amb 10' de retrás sobre l'horari marcat comencem la ruta que, segons el plànol, ens duria a fer 102 kms i 1600m de desnivell passant per les localitats de; Jaca, Castiello de Jaca, Aratorés, Borau, Aisa, Jasa, Puente de la Reina, Santa Cruz de la Seròs, el Monestir de San Juan de la Peña, i a Jaca de nou.

      No cal dir que, encara que els nivells físics eren diferents ( tants caps tants nivells), sempre mires de pedalar acompanyat i anar reagrupant-te per no despenjar o no despenjar-te molt dels companys. Per tant cadascú viu la ruta de forma particularment diferent a la resta del grup. En conseqüència les impressions i vivències que llegireu en aquest blog són les meves que poden variar, i segurament ho fan, amb els altres 16 components de l'expedició.

     Amb moltes ganes, gairebé les mateixes que fred, encarem els primers kilòmetres del recorregut en grupeta. Les primeres vistes dels pirineus feien preveure que seria una ruta marcada per la vistositat del paisatge, i així va ser. Continuament, sobretot quan rodàvem per carreteres embarrancades, agafaven ganes de parar i immortalitzar els quadres que anàvem descobrint pel camí.

     L'inici del recorregut és amb tendència baixadora, això accentua encara més la sensació de "rasca matutina", però dura poc. Sobre el Km 5, amb escassos 10 minuts de ruta, la tendència canvia i iniciem una pujada suau que no acabaria fins al cap de 10 Kms.
Això dels ports és curiós, hem estat pujant 10 Kms però de port solament n'hem fet 3....... a partir de quin % es considera port i en quin no?

     La primera baixada ha estat entretinguda, amb alguna curva compromesa, però es podia fer bé i rapideta. I, com que per aquestos "lares" o es puja o es baixa, sol deixar la baixada tornem a agafar port. 3 kms més per guanyar un altre cop 200m de desnivell.

     El 1r, 2n i 3r ports han estat molt pareguts, tant en llargada com en pendents. Força portadors ja que no hi ha hagut cap pendent que fos dura i llarga. La única diferència que hi ha hagut ha estat en l'estat de l'asfalt. Sobretot en el 3r, desprès d'Aisa que agafàvem una pista "asfaltada", pujant ja es veia que la conservació no era massa bona, però és que baixant......... baixant ha estat una odissea. Tramades de més de 100 m amb grava grossa i trencada durant uns 5 Kms, de fet ha estat en aquest tram on hem tingut la única punxada de la jornada. Però bé, les imatges un cop hem sortit d'aquesta zona gravel, han fet oblidar molt aviat el petit calvari passat.
Al agafar la carretera bona, amb tendència baixadora fins a Puente de la Reina de Jaca, la grupeta s'ha ficat a fer relleus. Ha estat un dels moments engrescadors del dia, veure com van passant els kilòmetres amb rapidesa, amb el vent a la cara i amb poc esforç......... És una de les drogues d'aquesta modalitat de bici.

     I Parada a repostar. A Puente de la Reina teníem reservat l'esmorzar. Entrepans de TXistorra, llonganissa i bacó amb formatge, amb el pa sense sucar amb tomàquet això sí..... estem a mig camí entre Huesca i Pamplona, Truita de patates, truita de TXistorra i torreznos. Evidentment aquestes viandes no es poden remullar si no és amb vi i, amb molta moderació, així ho vam fer.

     45 minuts més tard repreníem la marxa. Aquesta segona part havíem de recórrer els mateixos kilòmetres que la primera i més o menys el mateix desnivell, però era on hi havia la pujada més llarga i, alhora, amb les pendents més fortes encara que eren curtes.

     Amb l'esmorzar encara sense pair començar a pedalar s'ha fet dur, i al iniciar la primera pujada la Txistorra i la oliassa dels torreznos no han trigat a treure el cap. Per a més INRI aquesta primera pujada ha estat la més llarga, 8 kms, encara que les pendents han estat portadores fins desprès del Monestir vell de San Juan de la Peña, parada obligada a fer foto. Desprès hi ha un parell de rampons on he vist passar del 20% la pantalla del GPS. Però tot es poc quan la baixada s'ho mereix, i la que hem fet desprès s'ho mereixia, pel traçat i per les vistes.

     Per acabar encara quedava la darrera ascensió, per alguns agosarats la penúltima, amb un perfil semblant a les tres primeres, però amb un kilòmetre menys. Les cames encara tenien gasolina i he mirat de treure'n una mica..... per allò de no arribar a casa amb la sensació d'haver pogut fer més. Al final el Sioux i jo hem marxat una mica a la bretona, doncs a la tarda teníem un compromís.

     Si s'ha de resumir la ruta en una frase diria que ha estat una ruta espectacular, amb una companyia inmillorable..... jornada memorable.

Salut!!!!

diumenge, 11 de març de 2018

XDD Almatret 2018


     Ja tornem a estar al març, aquest cop amb un any més com és d'esperar, i això vol dir que tinc marcades amb dues creus al calendari la XDD d'Almatret i la de Seròs. Aquest any ja és la 9ena edició. Novena edició d'una marxa que va començar al 2009 com a Xallenge de l'Aiguabarreig, amb David Duaigües i Josep Xavier Teixidó com a organitzadors i alma maters d'aquest esdeveniment que ha anat agafant tanta rellevància per les nostres comarques.

     Últimament solament corro a Almatret, a Seròs estic de co-organitzador i col·laborador, aquest any també ha estat així. A més és la primera marxa a la que assistim la grupeta amb la que solc sortir amb BTT i això hi dóna un plus de motivació i engrescament.

     Amb la planificació de triatló de mitjana distància que estic fent aquesta marxa no em quadrava massa, però l'he encabit sí o sí. Així doncs avui diumenge 11 de març hem anat a Almatret a pedalar, passar-ho bé, patir en la seva justa mesura, i saludar gent amb la que feia dies que no coincidia.

     La grupeta de Seròs constava de 18 ciclistes, cadascú amb els seus objectius, però amb les mateixes ganes de començar la jornada. Normalment no em fixo en l'estat de forma amb el que em llevo però, no sé perquè, avui sí. I m'ha semblat, amb el test Zugasti, que tenia el cos per a matraca.

     Solament sortir a escalfar ens hem trobat amb tres bicis al rentador traient fang fins i tot de dins  de les sirgues dels frens. I això ha fet començar a planejar l'ombra del dubte sobre si fer la marxa o no. Finalment les ganes, i l'experiència sobre el terreny on estàvem, han fet que prenguéssim la sortida.

     
Surto de la primeríssima línia de foc, però amb els que havien de ser els meus companys de ruta unes files més endarrere. Per això m'agafo la sortida amb calma fins que ens agrupem els tres; Jordi, Xavi el Sioux i jo.

     Quan arriba Xavi passa com un esperitat, i Jordi igual, em toca apretar les dents per poder-los agafar, i ho aconsegueixo un cop fet el bucle que torna a passar pel poble.

     El recorregut és el mateix que l'any passat, per això ens interessa fer el bucle i l'inici del recorregut a un ritme alt. Sabem que desprès dels primers 7 kilòmetres ( que són plans), aquest any 5,5 ja que han escurçat el bucle pel fang, ve la primera senda i has d'estar ben col·locat per no agafar taps.

     Agafem una grupeta de 10 o 12 ciclistes i anem amb ells fins l'últim kilòmetre, en aquest punt decidim apretar per ficar-nos davant al entrar a la senda...... i decidim malament, quan just arribem a les primeres posicions el grup ens torna a absorbir de nou. Suposo que tots sabien el que venia ara.

     Primera senda, l'agafem amb les orelles aixecades, esperant testejar l'estat del terreny. El fang està una mica més tou del que seria l'ideal però el grip segueix sent bo i no cal patir per la mecànica perquè no s'enganxa res a les rodes. Tot i entrar a la cua del grup el ritme de baixada ha estat bo, no tant com ens hagués agradat, perquè el biker que portàvem a davant ha deixat distanciar el grup, però no ens hem entretingut gens. És una senda llarga (6 kms), entretinguda (amb viratges, ziga zagues i tobogans) i sense complicacions (tret de les pedres mullades que et podien donar algun ensurt, com a més d'un li ha passat durant la ruta d'avui).

     Sense temps per planejar s'inicia la primera remuntada solament acabar de baixar. Remuntada que comença per camí i acaba per senda amb repetxets de cop de ronyó i pedra mullada que van deixant les cames tocades a cada metre de desnivell que vas ascendint. No pugem malament, però Xavi decideix amollar una mica perquè no sap si podrà aguantar tota l'estona a aquesta intensitat. Jordi el portem una mica més endarrere i no el veiem encara. Frenem una mica el ritme, i ens van passant alguns participants, fins que entrem a la senda a fila de a una. Aquí em fico a roda del meu predecessor i no el deixo de petja, a Xavi i Jordi els tinc unes 4 o 5 bicis més endarrere però suposo que ja m'agafaran.

     Mirador del David. La pujada ens deixa al Mirador del David (co-fundador de la marxa) on està el primer avituallament. Jo vaig bé de líquid, sòlid i cames, i aquí comença una altra senda de baixada ( a més és més tècnica que l'anterior, encara que més curta)............ no paro, sé que els altres dos faran igual.

     Estem dins de les 50 primeres posicions de la marxa i això fa que els que puguis agafar davant teu en les baixades no siguin molt lents. Gracies a això puc fer la senda de la Mina del Ricard, la que comença just desprès del Mirador del David, a un ritme decent. Ha estat una de les vegades que l'he gaudit més.

     Arribem a la part més baixa del circuït amb 20 kms, escassos 200 m de desnivell i encara no una hora des de l'inici. Però ara és quan comencen les coses serioses. Tenim gairebé 6 kms per davant de pujada continuada per guanyar 370m de desnivell, no em deixo arrossegar per la peresa i agafo ritme de pujada, sense apretar, per a que em puguin agafar els dos companys, però sense adormir-me.
Poc a poc em vaig trobant bé i agafo el primer kilòmetre d'aquesta ascensió, que sé que és el més dur, a un ritme que va deixant, poc a poc, als ciclistes que em vaig ensopegant durant la pujada. Em trobo bé ( potser el test Zugasti té algun fonament científic al fi i al cap) i tinc ganes de provar-me encara que sigui sol una mica.
Vaig mirant endarrere per veure on són Jordi i Xavi. Quan aconsegueixo divisar-los són dues corbes per sota,gairebé un kilòmetre, decideixo anar al meu ritme..... he de saber fins on puc arribar ara..... i els ho dic a crits.

     A partir d'aquí comença la meva XDD sol,mantenint un ritme fort però amb unes sensacions bones, molt bones.
Durant aquesta primera pujada em trobo a un molt bon company de bici i millor persona que va aprofitar per fer-me un vídeo , muchas gracias Antonio.
     Aquesta pujada, que té uns 5,5 kms, es fa per pista fins al km 2,5 i els altres 3 són per senda amb un bon seguit d'escalons que trenquen una mica el ritme i cansen les cames molt més que no pas el primer tram.

     Un cop a dalt toca planejar una mica, encara no 2,5 kms, i desprès el millor de la jornada. Una trialera de 2 kms que puc fer sol, sense ningú que m'enlenteixi per davant (solament  he trobat un ciclista a mitja senda, però s'ha apartat molt amablement al cap de 200 o 300 metres) ni ningú que m'apreti per darrere. He xalat com un nen petit.

     I ara ja la darrera pujada de la marxa. El comptakilòmetres marcava solament 30 kilòmetres recorreguts, la pujada en fa uns 5 o 6 més i jo esperava que acabéssim fent-ne uns 40 o 42, per tant me'n faltaven 5 que suposava que ens farien fer algun puja baixa per acabar de cascar les cames. Decideixo pujar a bon ritme però reservant-me un "cartutxo" per si de cas.
Aquest any he pujat el Tormo com mai, no vull dir que no anés forçant (sol cal mirar la mitjana de pulsacions de tota la marxa 162 el 83% del màxim), una cosa és trobar-se bé patint i l'altra no haver forçat gens, però ha estat un treball "agradable" no sé com definir-ho exactament, un "jodido pero contento" que deia l'amic Juanjo.

     En acabar de pujar el Tormo ja quedava poca cosa, 2 kilòmetres per arribar a meta.

     Al final m'han sortit 38 kms amb 1050 metres de desnivell i he parat el rellotge a 2 hores 8 minuts.
Part del mèrit suposo que també el té el canvi de màquina, de bici trail de 26" a una XC de 29" hi ha diferència, però és agradable veure com les coses van sortint bé.
Ara sol espero que arribi la pròxima marxa o cursa per tornar a provar-me.

Salut!

diumenge, 4 de març de 2018

VI Duatló Ciutat de Fraga

     Ara feia temps que no em deixava caure per aquí. La raó d'aquest abandonament ha estat el curs d'Entrenador Nacional de Triatló, les pràctiques del qual m'han tingut bastant adduït i m'han deixat poc temps per a dedicar a aquest blog. Suposo que a partir d'ara, que ja l'he acabat, i que comencen les marxes i competicions del 2018, tindreu noticies meves més sovint.

     El motiu del retorn ha estat la primera competició de l'any, el VI duatló Ciutat de Fraga, que em servia com a Test d'estat físic per a l'inici de la segona part del Període específic. Període específic d'una planificació que tinc encarada a una competició de mitja distància que no existeix, però que segueixo fent perquè permet mantenir-me en forma per a les marxes que he d'anar fent durant aquesta primavera i per tenir un primer pico de forma abans d'iniciar la preparació de cara al II Triatló Half de Mequinensa (22 de juliol).

     El duatló d'aquest cap de setmana era en distància sprint (5kms de cursa a peu, 26km amb bici de carretera i 2,5 kms de cursa a peu), es feia a Fraga i la seva sortida era dissabte a les 15:30.

     La funció de la prova era mirar els ritmes i pulsacions de competició, treballar les transicions i veure les afectacions del sector de bici sobre els ritmes de carrera. Certament la cosa a anat molt bé i he acabat molt content dels resultats i les sensacions. A més estrenava trisuit del C.C. Seròs.

     Us estalviaré els passos previs a l'inici de la cursa sobre el control de material de boxes, i la preparació i escalfament, i aniré de cara al tall.

     Dorsal 144 de 200, això em deixa a les darreres places per a l'inici del primer sector, i més desprès que molts dels que estaven per darrera meu es colessin cap a les primeres places, cosa que jo no acabava d'entendre........ al començar a córrer vaig saber el perquè.
     Donen l'inici de la competició amb puntualitat britànica, el pilot de gent comença a fer el xiclet i per fi em toca mourem a mi. Tinc els meus dubtes sobre la velocitat que hauria de mantenir per poder acabar la cursa sense rebentar el motor, però la gent m'estira i sense voler em veig fent el primer quilòmetre en 3:33. Crec que he de baixar ritme o no acabaré la prova i ho faig, encara que mantenint un bon ritme que em permet anar pujant posicions. El segon cau en 4:41, 4:48 el tercer, 4:43 el quart i el final amb 4:47.

     Arriba la T1 i, entre el cansament i el canvi de llum del carrer a dins del pavelló ( tant la sortida, com les transicions, com l'arribada eren dins del pavelló multiusos del Sotet), durant un parell de segons no veig clar per on anar. Enfilo el passadís on tinc la bici. Em trec les sabatilles, em calço el casc, trec la bici del seu lloc ( s'utilitzen box individuals, iguals que a les series mundials, quina passada) i corro amb ella a la vora fins a la línia que et permet ficar-te a sobre de la bici. (49.1")

     Comença el meu sector, a veure com es portaran les cames desprès de 17 minuts al 91%. L'inici és bò i aviat es deixa caçar el primer ciclista. En poc més de 5 minuts ja porto una cua de 7 triatletes a roda. Solament tinc un objectiu i és aconseguir unir-me amb la grupeta que portem a uns 50m. Però ells porten molt bon ritme i no flaquegen gens, nosaltres sí. A estones els hi agafem terreny però sempre acaben per recuperar-lo.
     Passa la primera volta de bici i la nostra grupeta ja consta de 5, més una dotzena de xupadors de roda que no s'ofereixen en cap moment. En part emprenyat per la situació i en part motivat per fer el millor temps possible em capfico a poder agafar aquest grupet de 7 o 8 que portem a davant i que no aconseguim donar caça. Em fico el xip patidor i apreto durant dos o tres minuts, aconseguint reduir força la distància. M'aparto per a que el següent pugui acabar de tancar l'espai, però enlloc d'acabar contactant acabem per tornar a agafar-los distància. Torno a ficar-me a estirar del grup fins que falten uns 10m per juntar-nos amb la grupeta precedent, les cames comencen a no poder tirar tant i m'aparto a veure si ara sí que podem acabar agafant-los...... però no, tornen a anar-se'n i ja portem gairebé la meitat de la segona volta. L'únic que n'he tret, que no és poc, és tallar a la dotzena de paràsits i quedar-nos els 5 que, uns més uns menys, anem fent relleus.
     La segona volta no és per cremar-se i, veient que sol no podré aconseguir l'objectiu, decideixo mantenir el ritme que porta la grupeta sense socarrar-me les cames que desprès toquen 2.500m més de cursa a peu.

     T2 en millors condicions físiques que la T1. La faig ràpid encara que se m'enganxen les gafes al treure'm el casc. I surto decidit a mantenir el ritme de cursa anterior...... 2,5 Kms s'han de poder fer.(46.9")

     Porto davant meu a Albert Torres, sé que està dins del meu grup d'edat i pot ser que sigui el que em privi d'entrar a fer el Top10 de la categoria, així que l'he de passar.
     Intento marcar-me el millor ritme que pugui portar durant els 2500m que resten i, poc a poc, vaig agafant corredors. A l'Albert l'he pogut passar a la baixadeta de l'aparcament, però fins que no comencem a fer les ziga zagues no sabré si el porto pegat darrera disposat a passar-me a la recta de meta o no. Veig com vaig guanyant distància als meus perseguidors i calculo que no podré aconseguir als que porto davant, així que dosifico una mica per poder acabar guanyant una mica de ritme. El primer kilòmetre d'aquest tercer segment em surt a 3:32, el segon ( havent dosificat) a 3:44 i els darrers metres a 3:38.

     Paro el cronòmetre amb 1 hora 9 minuts, 5 minuts per darrera del primer absolut...... ni més ni menys que l' Eliseo Martín.

     El nivell d'aquest duatló és espectacular, amb una bona plantilla d'atletes de Monsó (breçol aragonès d'atletisme), has de baixar fins a la 10 posició de la general per trobar un atleta que passi dels 3:15 en els primers 5.000m.

     Bons resultats. Per ser un test he sortit molt content, sobretot del ritmes dels sectors de cursa a peu, el resultat ha estat molt bo, aconseguint una primera posició comarcal ( sóc del club triatló Fraga Baix Cinca), la 11 de la meva categoria ( esperava poder fer Top 10 però Sergi Escobar m'ha desbancat) i 55 de la general.
     He sortit molt motivat i esperançat pels possibles resultats d'aquest any.

     La setmana vinent toca gaudir més que patir amb la Xallenge David Duaigües a Almatret, la setmana següent a Seròs.


Salut!

diumenge, 24 de setembre de 2017

Transplantbike 2017. Curta però intensa.




     Bé, no puc començar a explicar la experiència a la transplantbike sense tancar l'episodi del Triatló de Mequinensa.....

     En resum tot anava bé fins que, a la cursa a peu tal i com esperava, van començar les molèsties al bessó i vaig decidir plegar al km 2. El tram de natació, desprès d'un inici amb una mica d'angoixa va acabar al ritme esperat d'1:50 min/100m. Durant la bici vaig anar guanyant temps i alguna posició, el recorregut era trencacames però vaig anar apretant durant tot el recorregut, crec que vaig acabar sobre 30,5 km/h que em situava dins del top 30, i em deixava en bona posició per recuperar encara alguna posició durant la cursa a peu si no hagués estat lesionat. I a la cursa a peu vaig plegar tan bon punt el bessó em va fer els primers avisos, portant 2 kms no era qüestió de fer el ruc per acabar en un trencament serio i sense haver pogut acabar la prova igualment.
     Doncs això va ser el triatló de Mequinensa, la organització va estar a l'altura i el la localitat super abocada a l'esdeveniment. S'ha de recordar que començaven al matí amb el half, a primera hora de la tarda feien l'sprint i desprès encara hi havia el trikids. Realment és per aplaudir-ho.


     Diumenge 24 de setembre, dia de la TRANSPLANTBIKE d'Almenar, marxa de BTT que serveix per recaptar fons per a projectes de promoció de l'activitat física per a persones transplantades o amb enfermetats cròniques.
     Com no podia ser d'altra manera (i menys sent el meu gurú de la btt, la persona que em va iniciar en aquest món, per molt que a la seva germana més d'un dia li sàpiga greu, una persona transplantada) hi vaig anar acompanyat del que és la meva cama dreta ciclista ( que quedi clar que tinc més de dues cames pel que fa a companys de pedal), el Sioux.

     Havent discutit molt sobre quí estava en un inframón més profund d'estat de forma desprès de la FM i les vacances, vam decidir d'anar a fer la ruta curta, 30 kms i 400m positius ( la llarga arribava fins als 60 kms i 1000m, sortint a les 9:00 arribaríem tard a casa segur). Solament una consigna, si féiem la curta la féiem bé.

     La sortida es donava a les 9:00 i nosaltres estàvem ficats a tercera línia de parrella preparats per enganxar-nos al primer grup de ciclistes dels quals poguéssim mantenir el ritme.
    Els primers 1.500 m són controlats i a ritme molt suau, el que permet que anéssim amb el grup capdavanter, quan donin l"arreando" ja veurem què passarà.

     Amb el final de la neutralització iniciem una petita pujada de 1,5 kms per guanyar 80m de desnivell. Comença amb camí pedregós amb molt poc agarre però aviat tenim asfalt per fer les pendents més fortes i acabar amb un falç pla que deriva en pla total.
 
     Nosaltres perdem una mica de distància a les primeres fuetades i això es tradueix en un sobre esforç, un cop al pla, per poder enllaçar de nou amb el grup.

     Estàvem formant part del cap del lleó, però a quin preu? passaria factura més endavant? ritmes de 30 i 35 kms/h (que el meu GPS no marcava, el vaig portar mixonet tota la marxa) i pulsacions sobre el 90%...... la caldera havia de petar en qualsevol moment. Vam anar distanciant el segon grup de gent i, desprès d'una breu baixadeta, al primer tram de pujada amb pendents considerables i per camí, ens vam deixar anar una mica per poder recuperar i acabar la marxa amb dignnitat.
Amb el cap del lleó

     A partir d'aquest punt vam anar molt bé, amb poca gent per davant, gairebé ningú per darrera, i podent fer les baixades per senda ( molt, molt divertides, cosa que no m'esperava tractant-se de la marxa curta).

     La gràfica deixava entreveure tres parts clarament diferenciades de la ruta. Els primers 10 kms amb una pujada inicial i desprès tot pla, els segons 10 kms amb un seguit de pujabaixes molt divertits però trencacames, i els darrers 10 amb una baixada de començament i després plans de nou.

     La primera part va ser la més pesada per voler mantenir el ritme capdavanter,  al  segona ja anàvem al nostre ritme i la vam gaudir molt, i la tercera vam tornar a ficar una mica de velocitat de creuer per recuperar temps perdut.

     Vam acabar fent un temps total de 1h 24', entre la parada a l'avituallament i una altra a esperar a Xavi al final d'una senda on va entrar amb gent pel mig m'han sortit 1h i 12'. 19,6 km/h de mitjana, 22,3 km/h mitjana en moviment. No està malament per venir de l'inframón.

El Gurú
     En definitiva, una marxa força ben organitzada, el recorregut ben marcat, amb una bona colla d'sponsors al welcomepack, amb dinar i tirador de cervesa pagat amb la inscripció, i molt bon ambient. Esperem poder repetir l'any vinent.

     El bò de fer la ruta curta és que acabes molt aviat i agafes aigua calenta als vestuaris encara.



divendres, 25 d’agost de 2017

S'atança el tancament del calendari.



"El final del verano
llegó y tu partiràs.

     El Duo Dinámico ja ho tenien clar, per allà als anys 60, que el final de l'estiu marcava un abans i un desprès. En el meu cas marca el final de les curses anuals.

     Vaig començar amb la XDD d'Almatret i hem fet una mica de cada; Bici de muntanya, bici de carretera i triatlons de distància olímpica i de mitja distància. Encara em queda l'espineta clavada de no haver fet mai cap cursa pedestre.

     El 2 de setembre faré, si no passa res, la triatló de Mequinensa, on aquest any afegeixen la mitja distància, i amb ella donaré per finalitzat el calendari de curses d'aquest any. Això no treu que en faci alguna més de bici, però serà per anar a passar-ho bé i gaudir amb companyia i sense preparar-les expressament....... " a lo que surja" ( això no vol dir que no m'ho passi bé fent les altres, si no no ho faria evidentment, però si que és cert que sempre tens aquell puntet de pressió, o neguit, que et fiques tu mateix, per fer-les el millor possible).

     Els darrers entrenaments semblen marcar que tinc un nivell més de cursa a peu i que en bici vaig una mica millor. En natació no hi ha manera, seguim pecant de perdonar entrenaments i amb la moral per terra, cada cop estic més convençut d'haver d'agafar el toro per les banyes en aquest aspecte, desprès el dia de la cursa sortirà pitjor que la de Gimenells, ja veureu.

     Bé, queda la darrera setmana d'entrenaments, però les coses ja estan fetes. En aquesta setmana no és millora però sí que pots empitjorar si no fas bé les coses, per tant toca baixar volum i prendre's les coses amb calma.

     Si em voleu venir a veure patir gaudint la prova comença a les 8:00 des del Capri. Si no pots arribar entre 8:00 i 8:30 no et preocupis en vindre fins a les 11:30 que serà quan espero poder estar encarant la baixada del port de Mequinensa per anar a la T2 i començar el sector de cursa a peu. La cursa a peu és a 4 voltes pel passeig fluvial.

Salut!

diumenge, 6 d’agost de 2017

Santander Triatló Series Tarragona 2017. Que el llegir no ens faci perdre l'escriure.

   


      Si tens temps avui crec que et saciaré les ganes de llegir. M'has agafat amb ganes d'escriure i de plasmar les meves sensacions i cabòries sobre la cursa d'aquest dissabte.

   
     Anirem al gra, deixant estar els preparatius i els contratemps del mateix dissabte per no saber quin timming seguir alhora de: recollir dorsal, fer check in a l'hotel, dinar, anar a deixar material a boxes i començar la cursa. I anirem directament a l'hora de la sortida, havent dinat, amb tot a lloc i ( un dels aspectes més importants) amb les 3 dones de casa a punt per animar-me tot i la calor extrema que feia.

     Sortint de boxes per deixar el material, descalç per haver-me deixat les xancles al guardarroba, m'escaldo les plantes dels peus caminant per buscar una ombra i trobar a Pat i les nenes. Com a resultat d'això decideixo anar a buscar les xancles de nou al guardarroba, ja els hi donaré a Pat per a que me les guardi quan vaja a escalfar. Aquesta socarrada de peus fa que perilli la estratègia de córrer sense mitjons, però tampoc puc fer-hi res ja que no me n'he endut..... tocarà fer-se fotre.
     Aquest any, he decidit de tornar-me més PRO a la T1 i deixar les sabates de bici enganxades a les cales com fan els bons, a veure com va. De moment la tècnica de les gomes per fixar les sabates i que no balancegin sembla que funciona.

     Degut als avisos sobre la calor, i a la constatació in situ sobre la veracitat d'aquests avisos, em fa molt respecte el tram de la cursa a peu i fa estona que hi dono voltes. La natació i la bici sé que no seran problema, però la temperatura i humitat són molt elevades i poden causar estralls corrent. Tot això em fa ser precabut i, no sé si inconscientment o no, em quedo xarrant amb un altre triatleta mentre els altres van baixant a l'aigua posicionant-se per la sortida. Quan em decideixo a baixar em toca sortir des de darrera del tot..... un motiu més per prendrem la natació sense presses excessives ( llàstima, un cop que volia apretar nadant - llegeixis amb ironia-).






     Sona el clàxon i arrenca la cursa. L'inici és lent i apretat des de la meva posició. Miro d'anar agafant peus, però amb tant de xapolleig vas una mica d'aquí cap allà (ara et xucla un remolí, ara vas ca a un altre) fins que el grup s'estira una mica. Les sensacions són una mica contradictòries, una mena de "quiero i no puedo"..... per un costat voldria no perdre temps per poder sortir bé de cara a la bici, però per un altre vull tenir una natació plàcida (la sensació d'ofegament que ja he patit més de 2 cops per portar un ritme alt em resulta molt i molt angoixant). Al final guanya la vessant conservadora i passo una natació sense gaire sofriment. També me n'he adonat que m'he quedat tallat, al menys, al tercer grup de nadadors.

     Surto de l'aigua i m'encamino a la T1, abans d'entrar a boxes ja penso amb la nova situació de la transició amb les sabates enganxades als pedals, a veure com anirà. Arribo a la bici, aquest any la tinc just sota la banderola de Santini per tant ho tinc molt fàcil per reconèixer-la, mentre he anat corrent ja m'he tret les gafes i els taps i els he ficat dins el casquet de bany, el rellotge desenganxat de la polsera va directe al manillar de la bici, el casquet al costat de les sabatilles de córrer. Em fico el casc, agafo la barreta i marxo...... FAIL!!! Tant pensar amb les sabates m'he descuidat de ficar-me el dorsal. He de parar aguantar la bici mentre solto el portadorsal de les manetes de canvi, sóc al mig del pas i m'he d'apartar al mateix temps pfffff, quin "jaleo". El que havia de ser una transició més ràpida s'ha convertit en un mal de cap. Surto de la zona de boxes i munto a la bici, encara he de ficar els peus a les sabates. Aquesta ha estat una lliçó sobre no descuidar aspectes assolits, o que creies assolits, encara que introdueixis variants noves.

     Les primeres pedalades són amb els peus sobre les bambes, per agafar inèrcia, i desprès ja les calçarem. Agafo grup i, aprofitant l'aspiració, em calço i lligo les sabates.
     El tram de bici ha de ser el millor del dia. Aviat ens ajuntem una vintena de ciclistes i anem tirant a bon ritme. Avui el problema serà que el circuït és curt, degut a unes obres que han obligat a retallar el recorregut /( han ficat una volta més per no escurçar la distància, tot i que finalment sol han sortit 33 kms), i hi haurà més viratges. Això suposa pèrdua de velocitat mitjana a causa de la desacceleració i acceleració necessàries per fer els girs de 360º.
     Per començar em situo al mig de la grupeta per agafar alè, el principi per agafar grup i calçar-me ha estat fort, desprès, veient que puc estirar més vaig guanyant posicions per ficar-me a donar relleus i intentar augmentar la velocitat mitjana. Quan estic sobre la 5ª plaça del grup puc llegir el nom dels dos primers ciclistes de la grupeta on sóc; Parreño i Muñoz..... - que estrany, aquestos solen tallar el bacallà en aquestes curses-. Quan intento passar davant la mà de Parreño em veta el pas..... - Què fot aquest?- I em diu que no el passi si no serem amonestats tots.... COLLONS! he entrat a volta perduda ja. ( segons normativa si un corredor et dobla volta amb bici no el pots passar). La situació d'aquest any, amb una volta més curta, juntament amb el ritme lent de la natació han fet que comencés la bici quan els 3 primers classificats ja en portaven una d'avantatge.
    D'aquesta manera em conformo a anar les 4 primeres voltes amb la comoditat d'anar a roda, deixant de banda les fuetades de cada viratge, i així almenys no gastar de cara a la cursa a peu que es preveu difícil. A la penúltima volta he sentit al Sioux que m'animava des de la banda, al final ha pogut venir, que bé, tindré bona claca!!
     La nostra darrera volta, la meva i la dels altres 20 ciclistes que anaven a la meva grupeta, la fem sense restriccions ja, els primers classificats ja havien anat cap a la T2. Durant aquesta volta sí que dono un relleu llarg i desprès a resguard de la "manada" per recuperar cames i anar soltant-me les sabates de cara a la transició.

     La T2 passa sense cap contratemps. Deixo la bici amb les sabates a les cales i el casc, i em calço les bambes de córrer i la gorra. Mentre corro li dono la volta al portadorsals i encaro l'últim segment.

     Sense mirar el GPS em centro en portar un ritme que no m'ofegui. Quan acaba el 1r km el Garmin em marca 3:55, no està malament però no crec poder mantenir-lo massa més, a més em ronda el pensament de la contractura al bessó si porto un ritme alt durant massa estona. La xafogor va guanyant terreny i cada km el ritme va sent més lent. Ni el gel que m'he agafat per prendre'm durant la primera volta, ni els gots d'aigua que et llançaven els voluntaris, ni els que em prenia cada cop que passava per l'avituallament, ni la claca que tenia a cada pas per volta (formada per Xavi, Roser, Ona, Mireia i les tres dones de casa; Pat, Paula i Arlet) aconsegueixen que no em noti les cames més inflades tal com van passant els kilòmetres. El meu cap solament està pensant en la calor que fa i amb el corredor que hi ha, des de la primera volta, assegut a una escala del moll sent atès pels sanitaris ( suposo o almenys em penso que per un cop de calor). Solament quan estic a poca distància del pas per volta intento fer bona cara per quedar bé de cara a la galeria, però la prossessó va per dins, i aquest cop és llarga i feixuga. 4:06, 4:11, 4:12, 4:17, 4:25, 4:21, 4:29 i anem ja pels dos darrers kilòmetres. Ara toca apretar si es pot, pensava que no tindria canvi de ritme però es veu que sí. Km 9 a 4:14 i tampoc s'ha fet tan dur. Això ja està, arribo al final de la cursa, em passen a Paula i Arlet per sobre de la tanca per acabar la cursa amb elles i creuo la meta parant el crono en 2hores 03 minuts.

     A partir d'aquí comença un altre cap de setmana, ara toca deixar de pensar en la cursa i estar per la família per acabar d'arrodonir aquests dos dies per Tarragona.



     Sensacions, anàlisi i pensaments post cursa:

     Tinc una natació molt dolenta i em recolzo en això per fer-la encara pitjor, avui aquest fet ha fet que, a part de perdre temps en el primer segment, no s'hagi fet una bici més ràpida per haver d'anar a roda dels que ens han doblat. Per aquest any ho tenim pelut de millorar, però de cara al 2018 m'he de ficar les piles en aquest aspecte.

     El segment de bici està on toca, poder anar a roda dels primers classificats tan còmode com he anat avui, inclús havent pogut donar relleus bons, em fan pensar que aquesta disciplina la porto molt bé.

     La cursa a peu avui potser no sigui el millor dia per treure conclusions en quant a ritmes, però al menys estic content perquè no he tingut cap tipus d'avís de sobrecàrrega al bessó. Això em dóna moral de cara a la Mitja distància de Mequinensa, a veure si puc entrenar bé.

     Si analitzo els resultats de les 4 participacions de triatló que he fet a Tarragona ( he vingut 5 cops però al 2015, degut a la pluja, vam fer aquatló i no serveix per a fer comparacions ) les dades són les següents:

2013 - 2 hores 20' 18"
2014 - 2 hores 18' 24"
2016 - 2 hores 08' 47"      Posició 46
2017 - 2 hores 03' 44"      Posició 20

     Cada any he millorat resultat, però s'ha de tenir en compte que el fet que les distàncies puguin variar d'un any per l'altre influeix molt en aquest resultat ( 100 m en natació són 1:50, 1 kms en bici 1:35 i 500 m corrent 2:00). Per això m'he mirat els ritmes de cada disciplina (segons el Garmin perquè la organització calcula amb les distàncies olímpiques - 1500m , 40 kms i 10 kms- i a vegades surten coses com que has fet una mitjana de 45 kms/h en bici o un ritme de 3:40 corrent) i els temps de les T:

ANY          Natació            T1        Bici             T2         Cursa

2013-       2:09/100m        4:19     35,0Km/h       ?         4:25 min/km
2014-       1:54/100m        3:39     36,3Km/h     2:16      4:35 min/km
2016-       1:45/100m        1:41     37,6Km/h     1:10      4:19 min/km
2017-       1:50/100m        1:46     37,1Km/h     1:08      4:18 min/km

     Veient això encara es veu més en quin lloc les coses s'han fet malament aquest cop. Una natació que no està ni al nivell de 2015 no pot ser. Bé és cert que el ritme i la fatiga d'un segment influeix en el següent, però en triatlons que es permet anar a roda la natació s'ha de fer bé.
     De la bici no es pot dir res, vaig fer el que tocava condicionat per les circumstàncies. Tornem al -si hagués fet bé la natació i no hagués calgut anar bloquejat.
     Sobre la cursa a peu, aquest cop ha estat l'unic segment que he pogut donar-ho tot. Segurament amb una altra climatologia els temps haguessin canviat, però veient els resultats dels altres anys puc estar-ne content. Si les lesions em respecten l'any vinent espero poder tenir més bon ritme de cursa també.
     Respecte a l'afaire de les gomes a les cales i el portadorsal. Com diu el títol: que el llegir no ens faci perdre l'escriure. Però està clar que una T1 5" més lenta que la del millor any, amb l'estona que vaig perdre per arranjar el tema del dorsal, és un èxit, per tant la cosa funciona..... si es fa bé és clar.

     Si ens atenem a aquests resultats, l'any passat m'hagués correspost un millor temps que aquest. I això és el que m'agrada menys. Per un altre costat haver fet un top 20 no està malament, al contrari. Què ha passat? hi havia menys nivell aquest any? o la calor realment influeix tant?..... Tú que creus?

Bé, si has tingut la paciència per llegir fins aquí et felicito i t'ho agraeixo. I, de passada, et convido a que diguis la teva als comentaris.

Salut!

dijous, 3 d’agost de 2017

Camí de Tarragona

 



      Porto molt temps sense escriure, és cert, però entre entrenaments, el curs i les pràctiques del curs d'enternador nacional de triatló, i el final del cole de les nenes vaig una mica ofegat. I encara gracies que he pogut anar fent les sessions més o menys com tocaven, sempre penalitzant la natació..... no n'aprendré mai.

     M'he tret la mandra de sobre just per començar a parlar sobre el triatló de Tarragona, al que acudiré aquest dissabte 5 d'agost.

     En aquesta cursa, tot i que els ritmes que tinc són bons : en natació puc fer-ho sobre 1:45 min/100m, la bici confio en fer una mitjana per sobre dels 40 km/h ( depen molt del grup que pugui agafar també) i la cursa a peu puc anar rascant els 4:00 min/km, les sensacions no ho són. He tornat a sentir les molèsties al bessó i això vol dir que aniré cagat si porto ritmes alts ( si fos la darrera de l'any em donaria igual, però falta la mitja distància de Mequinensa just un mes més tard), en natació al fer més treball de cames per mantenir el tronc inferior més amunt ( és la clau per fer aquests 3-4" més ràpids els 100) se m'enganxen les plantes dels peus quan porto uns 1000m, i un ritme més lent implica no agafar bon grup en bici. A tot això cal afegir l'hora de sortida...... ATENCIÓ les 15:00 hores (nadar de 15:00 a 15:30, pedalar de 15:30 a 16:30-16:40 i córrer de 16:40 a 17:20 més o menys) ....... Com pots veure tant em pot sortir una cursa rodona i apurar les 2 hores i poc, com anar tot de cul i passar de les 2 hores 15. L'únic que puc fer és fer-ho el millor possible.

     La veritat és que el temps aquest cop tampoc m'importa molt, no deixa de ser un entrenament de qualitat per a la de Mequinensa, la motivació la tinc en el cap de setmana sencer, gaudint de tot el que m'agrada: esport i familia...... què pot sortir malament?.................. esperem que res

     La setmana vinent ja et penjaré la crònica sobre com ha anat la cosa. Ah ja tinc assignat dorsal, el 76. Això vol dir 1ª sortida ( la de les 15:00 que us he dit abans) que és la dels bons, d'aquesta manera sempre tens el consol de, encara que acabis en mala posició, haver-ho fet dins del grup ràpid.


Salut!

diumenge, 18 de juny de 2017

Sortida del club 2017. Àger.


Un any més hem realitzat la sortida del club per fora de la localitat de Seròs. Aquest any el lloc del dinar era el càmping d'Àger. 12 integrants s'han desplaçat fins aquesta localitat amb cotxe per fer una ruta amb BTT per les rodalies, i 2 més..... bé, realment, 4 han anat des de Seròs fins a Àger amb la bici de carretera.

La jornada ha estat molt entretinguda, caloroseta, divertida, exigent a trams, i recomanable, molt recomanable.

Avui he pedalant amb gent amb la que feia molt temps que no ho feia i he constatat que, amb bona companyia, el benefici de fer quilòmetres es multiplica.

Amb la bici de carretera han vingut la família Baró Fontané, heu sentit bé, tota la família. Pere i Gemma han fet tot el recorregut i els nens Pere i Pau han fet el tram de pujada a partir de Balaguer. La Joana s'ha quedat amb Mònica fent de claca als ciclistes.

La part de BTT la formàvem Sergi, Ramonet, Calú, Delfí, Nano, Jordi, Xavi Sioux, Sampi, Mòdol, Pep, JX i Raül.

La organització i el timming de la sortida ha anat de meravella, a l'hora concertada estàvem tots a lloc i hem pogut iniciar el viatge dins del temps establert.

La ruta arrancava a les 8:05 del matí amb una mica d'incertesa sobre per on s'iniciava el recorregut, però al poc de començar a pedalar hem vist clara la trajectòria del track.

Iniciem el recorregut amb fals pla ascendent, amb poc % que fa que el ritme sigui fàcil, i es pot anar parlant sense problema. Així, ometent algun repetxet, transcorren els primers 6 kilòmetres. Els següents 6 la pendent canvia i fa que les converses es vagin espaiant i que, al final, quedin relegades als pocs que poden mantenir la compostura aguantant el ritme i la calor que, ja des de primera hora, es deixava notar.
Durant l'ascens encara hem parat a fer-nos una foto a l'Ermita de Can Llobí.

El següent kilòmetre ens fa una enganyifa, quan tots pensàvem que començava la baixada llarga, ens fa baixar fins al pla de les bruixes i desprès tornar a pujar per mantenir-nos, abans del descens llarg de 13 kms, a la mateixa altitud que 1000 metres abans.

Baixada prolongada i amena per camí, encara que una mica trencat i amb pedres, que feia tenir els 5 sentits en la traça. Ens ha deixat recuperar forces i agafar moral per a la següent pujada que ens esperava tan bon punt s'acabava el descens.

Corria el kilòmetre 23 o 24 i ens en quedaven un parell o tres per arribar a Santa Linya, punt que
havíem marcat com a avituallament de la ruta per trobar-se pràcticament a la meitat del recorregut. El dilema que teníem era si hi hauria un establiment on poder replenar els bidons i parar una estona a menjar el que fos que portava cadascú.
Hem tingut la sort que, sol arribar al poble, un senyor ens ha sentit dir la paraula bar i justament era qui el portava..... ens ha anat a obrir espressament. De fet...... crec que li hem salvat el matí. Si li arribem a donar una mica més de conversa no ens deixa marxar d'allí.

Deixem el poble i continua l'ascens durant 4 kilòmetres més fins a arribar al balconet de Santa

Linya. Desprès de fer unes quantes fotos, que el lloc és mereix, tornem uns kilòmetres endarrere per tornar a agafar la ruta i acabar, després d'algun planet i tobogan, amb els 1200 metres de desnivell acumulat.

A partir d'aquest moment començaria el pedregal de veritat.
Primer amb una senda que es convertia amb trialera per la quantitat de pedres soltes, unes damunt de les altres, que hi havia. S'havia d'anar amb molt de compte de no córrer massa ni frenar gaire de cop per no acabar abicicletejant les pedres.

El pedregal inicial acabava amb un bocí de camí que ens feia enllaçar amb la via romana..... un altre bé de Déu de pedres, aquest cop fixades al terra, a l'estil llamborda però a gran escala, que t'acabava de desmanegar i s'encarregava de barrejar bé els líquids.

Aquest màster en geologia ja ens deixava un altre cop a Àger per gaudir de la merescuda dutxa i d'un dinar de ciclistes i acompanyants ( que han arribat desprès) per acabar de fer el dia rodó.

Espero que aquest acte no es perdi mai, acaba d'unir grups de sortida que és difícil que coincideixin tots alhora un cap de setmana normal.

Salut!