diumenge, 11 de març de 2018

XDD Almatret 2018


     Ja tornem a estar al març, aquest cop amb un any més com és d'esperar, i això vol dir que tinc marcades amb dues creus al calendari la XDD d'Almatret i la de Seròs. Aquest any ja és la 9ena edició. Novena edició d'una marxa que va començar al 2009 com a Xallenge de l'Aiguabarreig, amb David Duaigües i Josep Xavier Teixidó com a organitzadors i alma maters d'aquest esdeveniment que ha anat agafant tanta rellevància per les nostres comarques.

     Últimament solament corro a Almatret, a Seròs estic de co-organitzador i col·laborador, aquest any també ha estat així. A més és la primera marxa a la que assistim la grupeta amb la que solc sortir amb BTT i això hi dóna un plus de motivació i engrescament.

     Amb la planificació de triatló de mitjana distància que estic fent aquesta marxa no em quadrava massa, però l'he encabit sí o sí. Així doncs avui diumenge 11 de març hem anat a Almatret a pedalar, passar-ho bé, patir en la seva justa mesura, i saludar gent amb la que feia dies que no coincidia.

     La grupeta de Seròs constava de 18 ciclistes, cadascú amb els seus objectius, però amb les mateixes ganes de començar la jornada. Normalment no em fixo en l'estat de forma amb el que em llevo però, no sé perquè, avui sí. I m'ha semblat, amb el test Zugasti, que tenia el cos per a matraca.

     Solament sortir a escalfar ens hem trobat amb tres bicis al rentador traient fang fins i tot de dins  de les sirgues dels frens. I això ha fet començar a planejar l'ombra del dubte sobre si fer la marxa o no. Finalment les ganes, i l'experiència sobre el terreny on estàvem, han fet que prenguéssim la sortida.

     
Surto de la primeríssima línia de foc, però amb els que havien de ser els meus companys de ruta unes files més endarrere. Per això m'agafo la sortida amb calma fins que ens agrupem els tres; Jordi, Xavi el Sioux i jo.

     Quan arriba Xavi passa com un esperitat, i Jordi igual, em toca apretar les dents per poder-los agafar, i ho aconsegueixo un cop fet el bucle que torna a passar pel poble.

     El recorregut és el mateix que l'any passat, per això ens interessa fer el bucle i l'inici del recorregut a un ritme alt. Sabem que desprès dels primers 7 kilòmetres ( que són plans), aquest any 5,5 ja que han escurçat el bucle pel fang, ve la primera senda i has d'estar ben col·locat per no agafar taps.

     Agafem una grupeta de 10 o 12 ciclistes i anem amb ells fins l'últim kilòmetre, en aquest punt decidim apretar per ficar-nos davant al entrar a la senda...... i decidim malament, quan just arribem a les primeres posicions el grup ens torna a absorbir de nou. Suposo que tots sabien el que venia ara.

     Primera senda, l'agafem amb les orelles aixecades, esperant testejar l'estat del terreny. El fang està una mica més tou del que seria l'ideal però el grip segueix sent bo i no cal patir per la mecànica perquè no s'enganxa res a les rodes. Tot i entrar a la cua del grup el ritme de baixada ha estat bo, no tant com ens hagués agradat, perquè el biker que portàvem a davant ha deixat distanciar el grup, però no ens hem entretingut gens. És una senda llarga (6 kms), entretinguda (amb viratges, ziga zagues i tobogans) i sense complicacions (tret de les pedres mullades que et podien donar algun ensurt, com a més d'un li ha passat durant la ruta d'avui).

     Sense temps per planejar s'inicia la primera remuntada solament acabar de baixar. Remuntada que comença per camí i acaba per senda amb repetxets de cop de ronyó i pedra mullada que van deixant les cames tocades a cada metre de desnivell que vas ascendint. No pugem malament, però Xavi decideix amollar una mica perquè no sap si podrà aguantar tota l'estona a aquesta intensitat. Jordi el portem una mica més endarrere i no el veiem encara. Frenem una mica el ritme, i ens van passant alguns participants, fins que entrem a la senda a fila de a una. Aquí em fico a roda del meu predecessor i no el deixo de petja, a Xavi i Jordi els tinc unes 4 o 5 bicis més endarrere però suposo que ja m'agafaran.

     Mirador del David. La pujada ens deixa al Mirador del David (co-fundador de la marxa) on està el primer avituallament. Jo vaig bé de líquid, sòlid i cames, i aquí comença una altra senda de baixada ( a més és més tècnica que l'anterior, encara que més curta)............ no paro, sé que els altres dos faran igual.

     Estem dins de les 50 primeres posicions de la marxa i això fa que els que puguis agafar davant teu en les baixades no siguin molt lents. Gracies a això puc fer la senda de la Mina del Ricard, la que comença just desprès del Mirador del David, a un ritme decent. Ha estat una de les vegades que l'he gaudit més.

     Arribem a la part més baixa del circuït amb 20 kms, escassos 200 m de desnivell i encara no una hora des de l'inici. Però ara és quan comencen les coses serioses. Tenim gairebé 6 kms per davant de pujada continuada per guanyar 370m de desnivell, no em deixo arrossegar per la peresa i agafo ritme de pujada, sense apretar, per a que em puguin agafar els dos companys, però sense adormir-me.
Poc a poc em vaig trobant bé i agafo el primer kilòmetre d'aquesta ascensió, que sé que és el més dur, a un ritme que va deixant, poc a poc, als ciclistes que em vaig ensopegant durant la pujada. Em trobo bé ( potser el test Zugasti té algun fonament científic al fi i al cap) i tinc ganes de provar-me encara que sigui sol una mica.
Vaig mirant endarrere per veure on són Jordi i Xavi. Quan aconsegueixo divisar-los són dues corbes per sota,gairebé un kilòmetre, decideixo anar al meu ritme..... he de saber fins on puc arribar ara..... i els ho dic a crits.

     A partir d'aquí comença la meva XDD sol,mantenint un ritme fort però amb unes sensacions bones, molt bones.
Durant aquesta primera pujada em trobo a un molt bon company de bici i millor persona que va aprofitar per fer-me un vídeo , muchas gracias Antonio.
     Aquesta pujada, que té uns 5,5 kms, es fa per pista fins al km 2,5 i els altres 3 són per senda amb un bon seguit d'escalons que trenquen una mica el ritme i cansen les cames molt més que no pas el primer tram.

     Un cop a dalt toca planejar una mica, encara no 2,5 kms, i desprès el millor de la jornada. Una trialera de 2 kms que puc fer sol, sense ningú que m'enlenteixi per davant (solament  he trobat un ciclista a mitja senda, però s'ha apartat molt amablement al cap de 200 o 300 metres) ni ningú que m'apreti per darrere. He xalat com un nen petit.

     I ara ja la darrera pujada de la marxa. El comptakilòmetres marcava solament 30 kilòmetres recorreguts, la pujada en fa uns 5 o 6 més i jo esperava que acabéssim fent-ne uns 40 o 42, per tant me'n faltaven 5 que suposava que ens farien fer algun puja baixa per acabar de cascar les cames. Decideixo pujar a bon ritme però reservant-me un "cartutxo" per si de cas.
Aquest any he pujat el Tormo com mai, no vull dir que no anés forçant (sol cal mirar la mitjana de pulsacions de tota la marxa 162 el 83% del màxim), una cosa és trobar-se bé patint i l'altra no haver forçat gens, però ha estat un treball "agradable" no sé com definir-ho exactament, un "jodido pero contento" que deia l'amic Juanjo.

     En acabar de pujar el Tormo ja quedava poca cosa, 2 kilòmetres per arribar a meta.

     Al final m'han sortit 38 kms amb 1050 metres de desnivell i he parat el rellotge a 2 hores 8 minuts.
Part del mèrit suposo que també el té el canvi de màquina, de bici trail de 26" a una XC de 29" hi ha diferència, però és agradable veure com les coses van sortint bé.
Ara sol espero que arribi la pròxima marxa o cursa per tornar a provar-me.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari