diumenge, 16 de desembre de 2012

Obligats a fer l'alternativa a la marató.




Compromisos, obligacions, deures, .... diversos  són els factors que et poden fer canviar els plans d'un fi de setmana.
Aquest cop se n'han ajuntat varis, la obligació d'obrir tancar i controlar l'activitat de bàsquet del pavelló poliesportiu, el compromís d'assajar l'actuació que fèiem per la tarda a l'escala en Hi-fi de la Marató de TV3 i el deure d'arribar a casa aviat per poder estar una estona amb la família abans de tornar a marxar per preparar el tema de la tarda.
Tots aquests factors han fet que decidís no anar a pedalar amb la sortida organitzada amb el rerefons de la marató i que sortís amb Dani, Pep, Sergi i Antònio que tampoc disposaven de temps per anar-hi.

La sortida ha estat aviat. A les 8:45, desprès d'haver anat a fer la foto amb tots els que sí que marxaven per la marató, començàvem a bellugar les muntures en direcció al camí del Ram.

La primera intenció d'anar a buscar la última trialera que es va fer per la granjolina l'hem descartat solament començar perquè ningú dels assistents l'havíem fet i no sabíem com arribar-hi. Ara se'ns plantejava el dubte de la ruta, per on anirem?.

El primer en donar una opció ha estat Antonio que ens ha portar per una pujada fins als vivers de Daniel Prunera que van fer la setmana passada amb "lo padrí". Un cop allí seguim pel camí normal fins al magatzem del Teixidó. En aquest punt jo, que tenia ganes d'anar a fer baixadetes, els porto per un camí que dóna directe a una trialereta que ja s'havia fet en una de les primeres Xallenge.
Des d'aquí anem donant pedals fins arribat a Aluminsa. El ritme és bastant pausat, la sortida ha estat molt tranquil·la sense intencions per part de ningú de marcar un ritme alt, sabedors del grup que anàvem i de les limitacions de cadascú.
- Avui t'aborriràs Nano?
Impossible! si vas amb bici amb bona companyia és igual el ritme que portis, l'aborriment no té cabuda en cap moment.

Quan passem Aluminsa ens fiquem a la senda que li hem ficat el mateix nom que l'empresa "senda d'Aluminsa" en direcció cap al refugi dels caçadors. Punt gairebé obligat de pas i de parada a esmorzar de totes les pedalades que fem per la vora de Montmaneu.
Mentre enfilàvem la pujada que ens deixaria al punt de vitualla ens ha avançat un noi amb un cotxe i una bici carregada. Dani i Pep l'han saludat, el que m'ha fet pensar que el coneixien. Però al arribar dalt ja no hi era, el cotxe estava allí parat però ell ja havia marxat.
Quan tots hem arribat a la porxada ha tingut lloc l'esmorzar variat: plàtans, barretes i figues i aleshores ha vingut el ciclista propietari del cotxe. Pel que es veu la setmana passada va fer una ruta per aquest territori i havia perdut la targeta del GPS i havia anat a mirar si la trobava al lloc on es pensava que podia haver caigut, per mala sort no l'ha pogut trobar. Allí he sabut que era un noi de Llardecans i que, efectivament, Pep i Dani el coneixien del futbol sala.

Al reprendre la ruta el Joan, que és com es diu el noi de Llardecans, ha vingut amb nosaltres.

Bosquet. Amb un terra espectacular, les rodes s'agafaven perfectament i encara s'aguanta prou net.

Costa del bocadillo. Cor de colom com sempre però sense ficar peu a terra.

Desprès d'aquesta pujada hem trencat a la dreta anant a buscar la "clàssica" per fer-la de pujada fins arribar a la sendeta que porta a un sembrat que et deixa a la pujada del mas de l'hereu.

Pujada del mas de l'"hereu". Més cor de colom i malediccions a tots els repetxets. Per més cops que la fas, almenys a mi, sempre hi ha l'últim cop de ronyons que et fa pensar que hauràs de ficar el peu a terra.

Trialera de la punta del Polansky. Cada cop la trobo més divertida i quan aprengui a passar "La Pedra" sense ficar el peu ja serà colossal.
En acabar aquest trialera hem trencat a la dreta per anar a buscar el final del Polansky enlloc d'anar a l'esquerra i donar gairebé a la Granja d'Escarp.
Jo no hi havia passat mai, aquesta alternativa l'ha proposat Dani per recomanació de Xavi V. Molt, molt, molt bona opció. Tota l'estona sendeges primer amb una baixada pronunciada i desprès planejant i pujant.

Pista de la Granja a Maials, aquí ens hem despedit del Joan que tornava cap al refugi i nosaltres ja anàvem direcció a Seròs. Això sí, passant per les valletes del Conde i per la trialera del Picado per acabar de soltar adrenalina i endorfines abans d'arribar a Casa.

33 Kms amb 600 metres de desnivell i 3 hores en total.

No ha estat una sortida "canyera" ni de ritmes alts, però m'he donat per més que satisfet. No sempre s'ha d'anar a morir, aquestes sortides on disfrutes de la gent amb la que vas i que pots contemplar el paisatges i el teu voltant són molt importants.

Salut!

1 comentari:

  1. Be estic content per dos coses,
    una feia dies que no tenia lectura i això fa que em sentís desemparat.

    i dos vec que a la gent li agrada que el sorprenguin amb noves cosetes perque desprès repeteixen.

    au va a volar a volar que los pajaros ya sbaen anar sols

    ResponElimina