diumenge, 5 de març de 2017

4 cavalquen junts "again"



Com no podia ser d'altra manera la sortida d'avui diumenge me l'he agafat amb moltes ganes.
Feia molt temps que no sortíem a pedalar els 4 masovers junts, feia encara més temps que no anava a Almatret a baixar les seves sendes llargues i pujar els seus camins inacabables. Però sobretot tenia ganes de fer una sortida a divertir-me, sense mirar pulsòmetres ni ritmes, casporrejant i apretant quan em vingués de gust, conversant i fent broma quan la situació ho requerís. En definitiva, gaudint de la BTT de la manera que aquest esport et permet fer-ho i de la manera que em va enganxar ja fa...... no sé quants anys.

La melodia de l'afilador sonava al grup de watsap des de dimecres per la tarda. Això volia dir parir o morir, i sabia que moriria. Però al menys morir amb les botes ficades.

Amb el neguit igual que un nen petit, tal i com em passa quan vaig a una cursa, vaig passar el dissabte a la nit dormint molt poc. A la qual cosa hi va contribuir la tos de la pobra Arlet que no sabia com calmar-li i que dormís tranquil·la.

Fos com fos ha arribat el diumenge al matí i ens hem trobat amb Jordi, Sejo i el Sioux per realitzar la ruta que teníem pensada per avui: Anar a Almatret, fer un parell de baixades i tornar cap a casa.
No teníem massa clar els kilòmetres que sortirien ni el desnivell, l'únic que sabíem era que arribaríem passat el migdia a casa.

El ritme ha estat alegre ja des de l'inici, no ens podíem adormir si volíem fer el que teníem pensat. Entre discussions sobre qui havia dormit pitjor, qui havia begut més el dia anterior i qui estava més fi dels quatre vam arribar a la pujada del refugi. Com que qui pega primer pega dos cops decideixo de ficar un ritme fort a partir de mitja pujada a veure què passa amb els demés. Jordi i Xavi no entren al joc i Sejo em segueix la roda fins que faig el primer pet..... poca cosa.

Seguim amb la ruta cap a Almatret i al final de la pujada que dóna a la carretera, a l'altura de la Roca Manxò, és Sejo qui augmenta el ritme, sense arribar a ser un demarratge, utilitza la tàctica de l'Sky ritme alt per evitar atacs. El segueixo sense problemes.

Al pujar per la carretera vella el Sioux fa la primera casporrada en solitari, vist el ritme que agafa al començament cap dels tres li discuteix la jugada i ens quedem comentant si arribaria a dalt, o no, sense afluixar....... bona casporrada.

Fins a Almatret ja no passa res més, solament el ritme de pla que ens marca Sejo ( que es troba al seu terreny quan es tracta de rodar) i que ens deixa a la granja on s'agafa el camí per fer la primera baixada.

Agafem la senda del "pou de la vila" fins al monument del David. Primera alliberació d'adrenalina del dia, però no la més bona. El ferm estava força bé, però hi havia llocs on el fang et feia marxar la bici sense donar-te temps a reaccionar.

Al monument del David ens trobem dos biciclistes més, parem a menjar una mica i encadenem amb la Senda-trialera de la mina del Ricard. El primer tram és pedalador i, si ho agafes amb ganes com vam fer nosaltres, et pot portar asfixiat una bona estona. Però quan comença a baixar de veritat, amb les escales de pedres i els trams de ziga - zaga...... recordes perquè vas escollir BTT abans que carretera.

Amb el final de la senda de la mina del Ricard arriba l'inici de la remuntada de "l'embarcadero". 4 kms i escacs de pujada ( ara alquitranada i més pujadora), amb els primers 1000 metres durs, desprès ja s'aplana una mica.
Comencem a pujar i em trobo molt bé, pulsacions altes però molt ben portades, decideixo de mantenir un ritme alt, em dona igual si els altres segueixen o no, no és una casporrada per pixar-me a la roda dels masovers marcant territori ( bé, una mica també), és per mirar com estic...... i la veritat és que m'he notat bé..... solament esperava que no em passes factura desprès.
Quan s'acaba el kilòmetre més pendent baixo ritme per acabar de pujar amb els altres. Solament m'agafa Jordi, Xavi ha tingut un baixón i una mica d'indisposició inclús i Sejo s'ha quedat amb ell pujant més poc a poc.

A Almatret sols rodar poc, o puges o baixes. Ara ja erem dalt per tant ens tocava baixar de nou i ho vam fer per la senda oberta l'any passat per la XDD. IMPRESSIONANT. Comença pedaladora com la Mina del Ricard, i desprès agafa pendent fent una sèrie de tobogans ( algun força pendent) que m'encanten....... i et torna a deixar un altre cop a baix del tot.

Segona remuntada, i ja final, aquesta la fem pel Tormo. Ja des del començament el Sioux i jo ens hem quedat una mica. Jordi i Sejo portaven millor ritme..... ara que ho estic escrivint me n'adono que Jordi no va entrar a cap casporrada ni en va fer cap...... el puta anava conservador. El fet és que vam arribar a Almatret un altre cop i amb les cames tocades.
Encara ens faltava tornar a Seròs que, encara que sembli que tot és baixada, hi ha un parell de repetxons que sabíem que ens costaria de fer.

La tornada possiblement va ser el millor, el tram que més vam riure segur. A més riure poca solta, de cansament. El súmmum va arribar amb l'enfangada del Sejo per saltar-se l'entrada d'un bancal cap al camí.


L'arribada a casa va ser sobre les 12:30, amb 4 hores 47' de temps ( 4h 24' de pedal), 75 kms i 1600 m de desnivell.
Cansat, molt cansat. Les cames em feien figa pujant les escales de casa, però hi tornaria un altre cop..... quan estigui recuperat per això.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada