diumenge, 12 de març de 2017

XDD Almatret 2017. Com sempre.






No cal dir que és una de les curses referència del nostre territori. Per recorregut, per ambient, per voluntariat i per més coses que, si no l'has fet mai no es poden explicar.

Nosaltres, i quan dic nosaltres em refereixo a Jordi, Sejo, Xavi el "Sioux" i jo, sempre ens l'emprenem amb especials ganes ja que forma part d'un duet de curses de la qual col·laborem una mica com a organitzadors, una mica com a voluntaris, i perquè ens queda molt a prop de casa ( ja que la Xallenge de Seròs no la correm).

Els preparatius han estat els de sempre, bici, vestuari i avituallaments preparats des d'un o dos dies abans, i poques hores de dormir la nit anterior..... res de nou.

L'objectiu d'aquest any era millorar el temps de l'any anterior i de passada, ja que el recorregut era el mateix que al 2016, treure'ns de dubtes sobre si estem en millor, igual o pitjor estat de forma que ara fa 359 dies. He de dir que l'altre cop a Sejo se li va afluixar la cala i vam estar parats una bona estona arranjant-ho, per tant hauria de ser possible de millorar el temps....... Exceptuant a Jordi que no ens va esperar ( aquí va la punyaladeta per l'esquena, Jordi).

Arribem a Almatret amb temps suficient per fer la recollida de dorsals i acabar de vestir-nos abans d'escalfar una mica, fet que a mi em serveix de ben poc perquè sempre surto asfixiat, saludem a les amistats, ens fem la foto de rigor dels que aparquem a les piscines i som del C.C. Seròs, i anem a ficar temperatura a "las piernacas".

Aquest any escalfem poc perquè sempre arribàvem quan l'arc de sortida-meta estava copsat i ens tocava ficar davant de tot d'estrangis. Avui ens hem ficat on tocava.

Esperem una estona mentre a algú se li fiquen les pulsacions pels núvols sense bellugar ni els ulls, es fa el parlament en record al David, foto de l'organització i FOC!

I a foc sortim, el cotxe de bombers marca la velocitat controlada de l'inici de cursa, res.... 300 metres, tot i això ja es senten frenades i rodes que s'arrosseguen per terra, els PROS estan neguitosos..... nosaltres també per això. S'aparten els bombers ( que curiosament són els encarregats d'apagar focs) i les flamarades s'escampen per tot arreu.

El que té començar al capdavant de la sortida és que et solen passar bastants ciclistes abans no et quedes dins del grup que et toca, i jo que aquestos començaments se'm donen fatal..... ja no us dic.

El tema és que quan tornem a fer els plans, després del bucle que ens fa tornar al poble, anem ofegats tots 4. Intentem portar un ritme el més alt possible perquè sabem que entrar mal col·locat a la senda ens penalitza. Nosaltres no serem de pujar, però baixant ens agrada poder gaudir i solem anar més ràpid que els que ens aguanten el ritme rodant.

Efectivament, entrem a la senda afilerats, amb molta gent per davant i encara més per darrera. el Sioux ha tingut sort i s'ha pogut colar davant. Entre ell i nosaltres hi ha solament 4 ciclistes, però el ritme dels que ens precedeixen a nosaltres fa que no el veguessim en tota la baixada.

A Almatret es planeja poc, i si ho fas ho fas a dalt a l'altiplà, per la vora del riu tan bon punt toques fons et fan tornar a pujar. Per això just arribar a la cota baixa toca pujar corones i baixar ritme. El Sioux no sé quan temps ens ha arribat a treure, però ens el trobem al cap de poca estona pujant a ritme suau per esperar-nos. Un cop tots 4 junts ja no ens separarem fins arribar a la següent baixada.
La remuntada que fem ara, la primera, comença per camí una mica pedregós i acaba per senda amb repetxets petits però pendents, alguna escaleta i, a la part final algun que altre cop de ronyo. De cara a la darrera pujada tot això va sumant cansament i restant energia a les cames.

La pujada acaba al monument al David, on hi ha el primer avituallament i es separa la marxa curta de la llarga. Veient que el grup de gent que portem davant paren a recuperar i menjar i beure, i que teníem la via lliure per seguir, decidim no parar i agafar la senda de la Mina del Ricard per fer la ruta llarga.
Entrem al corriol en el mateix ordre que hem fet la pujada; Xavi el primer, jo segon, Jordi tercer i Sejo l'últim dels quatre.
Podem fer la major part del tram més pla, el de puja baixes, al nostre ritme, gaudint a la velocitat que volem. Per desgràcia la última part d'aquest tram i el començament del següent que és més pendent, trencat i el que alliberes més adrenalina, portem un biker precedint-nos que no ens dóna pas i que ens fa anar bastant poc a poc. Finalment el podem passar i fer una part de la senda ràpid, fins tornar a trobar, ja al final del tot dos biciclistes més que ens marquen el ritme fins al final.

Quan agafem el camí, descendent, que porta a "l'embarcadero" baixem esperant a Jordi i Sejo, que no han pogut baixar amb nosaltres, per iniciar la pujada junts.
Diumenge passat, aquesta pujada, la vam fer tota pel camí asfaltat. Avui comença igual però a la meitat, a l'altura del monument del David ( per on havíem passat just abans de fer la "Mina del Ricard") segueix per senda fins arribar a dalt als plans.
Jo em trobo bé de cames i vull mirar si puc portar el ritme de pujada de la setmana passada. Mantinc cadència bona pujant i em fico a pulsacions altes però em trobo còmode i bé. Vull arribar així fins a la meitat, on et desvien per agafar la senda, perquè sé que allí tornem a tenir avituallament i així de passada pararé per menjar i beure. Són 2,5 kms de pujada i els acabo fent en uns 15', no és que sigui un ritme per poder competir en cap lloc, però per mi està molt bé.
Paro a l'avituallament a esperar als altres components del quartet. El que semblava una distància molt llarga es tradueix en solament 2' d'espera i, un cop tots junts de nou, seguim amb la marxa. En aquest punt és on veiem l'acte paranormal de la setmana; un usuari d'una e-bike prenent-se un gel...... també fan falta aquestes injecccions de glucosa quan portes una bici amb pedaleig assistit???????

El final de la pujada és enganyosa, 4 kms per pujar 150 metres, però va guanyant altitud a base de repetxets que trenquen el ritme i carreguen les cames. El mateix desnivell fet de forma sostinguda cansa la meitat i es puja més ràpid.
Les meves cames segueixen estant bé quan coronem i em permeto agafar bon ritme planejant per intentar ficar-me a la baixada, que sé que l'hem de fer per la senda nova del 2016, sense gent davant. Darrere Xavi encapçala el trenet dels masovers per donar-me caça i entrar a la senda amb mi. Disortadament, tot i passar davant d'algun ciclista, entro darrere de 3 bikers que, encara que no han parat en cap moment, no anaven ràpid.

Aquesta senda final és llarga, ràpida i tècnica. Si no la coneixes, i si la coneixes també, et va carregant cames i braços i costa de poder fer tota sencera sense parar si vas agarrotat sobre la bici. Suposo que aquesta falta de pràctica ha estat la que ha fet que la gent que portava davant anés cometent errors que ens han permès anar passant-los un a un - menció especial al darrer de passar dels tres, que pensava que l'havia d'arroplegar penjat d'un arbre. Desprès d'un tobogan molt pendent s'ha encarat descontrolat al wallride "d'efrente", enlloc d'encarar-lo lateralment per a que la bici girés l'ha agafat frontal. La bici li ha pujat i baixat encara més descontrolada contra els matolls. No ha arribat a caure, però.....-.
Després d'uns metres de glòria hem tornat a agafar grupeta i em acabat la senda darrera seu.

El TORMO.
Capítol especial per aquesta pujada, la darrera. Quan l'e de fer sempre em ve al cap el primer cop que la vaig pujar, un migdia d'estiu, amb un sol que trencava les pedres. Des d'aquell dia que quan penso amb aquesta pujada les cames em fan figa abans de començar.
No és que sigui pitjor, ni millor tampoc, que la de "l'embarcadera". Són uns 5 kms per fer 350 m de desnivell. Però el fet de ser la darrera li dóna un plus de dificultat.

Avui però li he perdut el respecte. Ha estat una d'aquelles pujades que les gaudeixes, patint evidentment però..... al que ens agrada això de la bici hi ha cops que pateixes i gaudeixes a parts iguals. Mantenia un ritme que em permetia pujar "Jodido pero contento" com deia el nostre amic Juanjo, i quan notes això encara puges més motivat.  Possiblement pujar a un puntet més de gas hagués desencadenat una explosió monumental, però jo em quedo amb les sensacions que he tingut avui.

Arribem dalt els 4 junts i ara ja solament ens queda marejar la perdiu una mica fins arribar a meta. Els puja- baixes de sempre, amb alguna casporrada inclosa per rematar les cames, i parem el temps en 2 h 31'. 20' menys que l'any passat, per tant repte aconseguit..... bé..... Jordi no, ell l'any passat va acabar amb el mateix temps, però segurament no va disfrutar tant com avui.

La setmana vinent ens veiem a Seròs.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada