diumenge, 9 de març de 2014

V Xallenge David Duaigües - Almatret- Rebossat de tres capes.



Com cada any espero amb impaciència que arribin aquestes dates per poder tornar a gaudir de la bona preparació, organització i circuïts que ens reserva la Xallenge David Duaigües.

Puc constatar que no sóc l'únic que em trobo en aquesta situació, a les sessions de ciclo del pavelló és nota sempre quan s'apropa aquesta data i les converses del ciclistes locals comencen a ser monotemàtiques.

Tot i l'obligació que tinc de fer 8 classes de ciclo setmanals, miro de conservar les cames el millor possible baixant la intensitat de treball de les sessions per poder estar diumenge el millor possible.

Divendres ja es comença a notar el neguit, més encara perquè a Seròs es fa la reunió de voluntaris per a la setmana següent i això ja comença a aixecar la llebre de cara a diumenge.
Dissabte la situació va augmentant amb un batibull de bicis que passen i traspassen pels carrers per anar a empolainar-se i deixar-se a punt per a l'endemà al matí.
Al vespre, quan ja solament es pensa en quan poder anar a dormir per estar frescos l'endemà, es forma algun grupet de debat a cal Valentó. Allí s'acaba de decidir l'hora de quedada per marxar cap a la marxa.

Jo aquest any ja ho tinc tot preparat, solament em falta ultimar un parell de detalls ( beguda i ingestes durant la sortida) i carregar la bici i la bossa al cotxe del Cejo.

Quedem per sortir cap a Almatret a les 7:15. En un principi crec que és molt aviat perquè la marxa comença a les 9:00 i tenim 30' de camí com a molt, desprès penso que ja està bé perquè segurament a les 6:00 o 6:30 ja no podré dormir més.

M'agito a les 00:30 passades i encara tinc temps per fullejar un "solobici" per anar fent més dentera. Quan em desperto ja són les 6:15, he pogut dormir tota la nit ( unes 5 horetes i quart) d'una sola tirada aquest cop, gairebé no m'ho puc creure. Intento apurar la mitja hora que em queda però als 5 minuts de donar voltes pel llit ja em llevo i començo el ritual.

Preparo l'esmorzar a base de llet i cereals, em començo a vestir, esmorzo i vaig al punt de trobada.
Arriben Mòdol, Dani, Cejo, Jordi i Pep i marxem cap a Almatret.

Primera feina aparcar, la segona anar a saludar i deixar-nos veure per la plaça del poble, algú aprofita per començar a omplir la panxa amb una torrada i un bon tall de cansalada a la brasa i, sense perdre massa temps tornem al cotxe a maquillar-nos.

Com sempre el moment de descarregar les bicis i acabar-nos de vestir és un seguit de parides i rialles que val la pena anar a les marxes solament per aquestos moments. El patiment ( que per mi és una altra forma de passar-ho bé tot i que no em considero un "massoca") ja vindrà desprès.
Sempre hi ha algú que és més romancer que els altres i, en aquest cas, sóc jo. Per això gairebé no tinc temps d'escalfar que ja em toca anar a la línia de sortida.

Just ficar-nos sota l'arc de sortida arriben els meus dos sols, la dona i la filla. Ens fan unes quantes fotos a Jordi, Cejo i jo, que formaríem un trio gairebé inseparable durant tota la cursa. Els Pros van acabant d'escalfar amb el temps just i, com passa cada any, es van ficant per davant nostre arribant a haver-hi gent uns 8 o 10 metres més enllà de l'arc de sortida. No estem preocupats, aquesta gent no fan pinta de fer-nos tap.

A les 9:06, desprès dels parlaments i de dedicar al cursa al David, donen el tret de sortida i la multitud formada per uns 600 ciclistes es comença a moure.
La sortida és controlada els 200 m inicials i desprès gas. Jordi va agafant bones posicions, Cejo el segueix de prop i jo darrere, però pedalar enmig de tanta gent no se'm dóna bé i aviat em distancio una mica.

Fem un bucle per tornar a passar pel poble, la majoria és per pista molt ampla i el personal no amolla gens. Miro d'anar buscant rodes bones, però començar a ritme tant elevat no em va gens bé, em buido massa ràpid i desprès em passa factura. El problema és que segurament els dos companys de travessa m'estan esperant, per això vaig apretant la màquina fins tindre'ls a pocs metres. Desprès una corba a dretes molt forta amb una mica de pendent sobtada, la intento agafar fent un interior per guanyar posicions i em quedo tapat totalment.

Tornem a començar de -0, apreta fort i ves guanyant posicions per no pillar a la primera senda, això ara és l'únic que em volta pel cap, a Jordi i Cejo ja els agafaré un moment o altre, almenys que no agafi tap.
Porto el cor a punt de sortir per la boca, miro de respirar solament pel nas per por d'obrir-la i que tingui que arreplegar la patata del clatell del biker que porto a davant.

Just abans d'entrar a la senda hi ha un biker al terra que està sent atès per un membre de l'organització, jo arrossego un trenet de 5 ciclistes des de ja fa un bon troç i els aviso per a que no s'hi fotin a sobre.
Entrem al camí estret amb la sort de no portar ningú davant per poder anar guanyant temps. Aviat em fico a sobre de la gent, no puc veure si hi ha un final al davant de la filera que em precedeix, i no puc saber si en aquest grup de ciclistes hi estan Cejo i Jordi o no.
Anem baixant a bon ritme, sense haver de parar en cap moment, però massa a prop uns dels altres. Algú que va primer ens està afluixant el ritme, però això em permet de recuperar l'alé i em fa agafar un ritme que em va millor.
 
 Seguim baixant sense acabar de trobar el feeling a la bici, no hi estic còmode, no flueix com voldria que ho fés. Fins que al final, en una curva mig en baixada que acaba en pla em marxa la roda de davant i vaig a terra. M'aixeco i m'aparto suficientment ràpid com per no destorbar el ritme del que va darrera, gairebé em dóna temps a tornar-me a ficar sobre la bici i seguir al meu lloc, però decideixo apartar-me i ficar-me al grup al següent espai, tres corredors més endarrere.
El descens continua i jo també continuo sense baixar a gust.

5000 metres desprès d'iniciar la baixada per senda acabem el descens i comencem la pujada, per camí i molta senda, fins a arribar al monument al David. Són 3.500 metres més que sempre he fet de baixada.
 Per fi veig als meus dos companys de viatge, estan 6 o 7 ciclistes per davant meu, suposo que m'hauran esperat, i porten el mateix ritme que jo. Ara ja em veig les orelles, al arribar de nou al camí ample podrem començar a rodar junts.
La pujada ens porta per un seguit d'esponetes que fan forçar la ronyonada, però es puja bé.

Arribem al monument al David i passo un parell de ciclistes més, agafem la baixada de la mina del Ricard. Aquí sí que m'hagués agradat poder anar sol perquè els ciclistes que em marcaven el ritme em feien anar lent, i ara ja tornava a tenir el cor i les cames a lloc i la bici baixava com volia. És tot un singletrack on és molt difícil d'avançar a ningú si no et deixen pas, desisteixo..... tampoc demano que em deixin passar.
Per fi arribem a l'últim tram de baixada que és per camí i ens reagrupem els tres, amb la tonteria portem més de 21 Kms i 61 minuts de trajecte. Ara estem al punt més baix i toca pujar si, o sí.

Agafem la costa de l'embarcadero. Aquesta pujada la tinc controlada, és qüestió de salvar el primer kilòmetre més pendent i desprès et va donant algun descans. Jordi va frenat esperant-nos a Cejo i jo fins que, com si fos una mosca collonera, aconseguim esfuriar-lo i fer-li entendre que és millor que porti el seu ritme, ja ens esperarà a dalt.
La pujada són 5.500 metres salvant gairebé 400 metres de desnivell i ens porta 32 minuts de fe-la, jo sento que he forçat una mica massa. Ja van dos cops que he d'apretar més del que hauria i això al final es notarà.

Iniciem la tercera i última baixada llarga de la marxa. Els companys de viatge em deixen l'honor de passar davant i no els ho faig repetir dos cops.
El descens comença per senda, creua la pujada de la roca del Tormo per seguir per senda amb viratges forts que acaba amb una petita remuntadeta d'uns 700 metres i continua baixant per pista fins arribar al Malacate.
Inicio el Malacate amb dos nois a pocs metres de mi que em deixen passar poc abans de la part més compromesa. Encaro la pendent forta amb ganes i visualitzant que hi ha una traça per l'esquerra que potser és més bona que la de la dreta que havia fet sempre, però el ferm està molt solt amb 3 o 4 dits bons de pols.
Em deixo anar per l'esquerra però quan intento frenar a Cleo les rodes es traven però la muntura no es detén fins a trobar un pedrot que em fa saltar per orelles. Joan Carles, un bomber voluntari de la Granadella, no em deixa tocar a terra, bé a mi sí però a la bici no, em veig cap per avall amb la bici sobre aposant-se al meu peu dret (d'aquí la foto de l'inici) i a les mans del bomber. M'aixeco ràpid, aquí hi ha molta gent, comprovo que tot és a lloc i torno a sobre la bici per acabar d'arribar al riu.
Han estat gairebé 7,5 Kms de baixada incloent un parell de pujadetes petites.

Si estéssim en una obra de teatre ara ens quedaria el desenllaç, ja estava tot el tram tècnic fet. Ara qui tingui més collons que els tregui, i jo sabia que no podia treure res perquè hagués quedat malament. Faig el tram de pla fins arribar al desviament del Tormo a ritme suau esperant a Jordi i Cejo, però al començar a agafar desnivell ens tornem a trobar en la situació de la pujada de l'embarcadero. Jordi està massa fort per a nosaltres dos i aquest cop no cal ni esfuriar-lo, ell sol se n'adona i ens va marxant sense aparentar esforç. Aquesta ha estat la tercera rebossada del dia, i sense caure de la bici.
A mitja pujada encara ens ha agafat Carles Pujol del Bikesport i fill de Seròs que havia començat malament a la sortida, havia "pillat" a la primera baixada i ara ens remuntava i ens acabava de tirar una mica més de pols a sobre de l'esquena ja bruta per les tres garrotades anteriors.

Al arribar al final de la pujada encara ens hem trobat a Jordi que ens esperava per acabar de fer la marxa i entrar a meta junts.

Ha estat una ruta molt guapa, amb forts desnivells i bones baixades. Amb una organització excel·lent com sempre i un voluntariat i col·laboradors de matricula.

44,5 Kms, 1200 m de desnivell i 2 hores 47 minuts.

Ara ens quedava anar a recuperar forces amb un parell de cerveses, una dutxa i acabar de passar el dia amb la familia...... una jornada de 10.

Salut!

2 comentaris:

  1. I tot i les caigudes encara quedes com quedes, maremeua... jo vaig sortir cap al final, i hem vaig menjar TOTS els taps... :-P. Almenys jo sóc conscient del lloc que hem toca i no hem poso al davant a "molestar". Ens veiem diumenge!

    ResponElimina
  2. És el que passa per sortir massa endarrera, per això diumenge valia més forçar una mica al principi.
    A Seròs hi ha temps suficient abans de la primera senda, no pateixis.

    Pel que fa als que fan tap..... és difícil, quan hi ha tanta gent , de portar una seguida. Sol que el primer afluixe per mirar-s'ho el segon ha d'amollar més i el tercer ja ha de parar. I així tota l'estona.

    Fins diumenge.

    ResponElimina