diumenge, 10 de març de 2013

Xallenge David Duaigües 2013. Seròs.




Tota la setmana anar tatxant els dies del calendari, comptant els litres caiguts, mirant les prediccions meteorològiques, encintant el recorregut i acabant de preparar tot per a que avui la Xallenge sortís com ha sortit.

Per fi arribava ahir per la nit, tot estava a punt, ara faltava saber com estaria jo l'endemà al matí.
Com sempre amb 4 horetes de dormir el cos ja en tenia prou i em treia del llit sense que fes falta el despertador.
 A les 5:30 ja estava ajudant a muntar arcs, ficar valles, revisar vestuaris, nivells de gas, accessos i altres històries del pavelló poliesportiu.

Abans d'anar-me a canviar vaig anar a buscar la manxa de taller, per deixar-la a un avituallament, i me n'adono que la roda de darrera m'havia perdut aire. Em comença a entrar el mal rotllo i els pensaments negatius sobre si tenia o no líquid sellant per poder tapar el forat. Decideixo desmuntar la roda i ficar-li més líquid perquè, tot sigui dit, feia molt temps que no en ficava. És una tasca fàcil i ràpida però quan arriba el moment d'inflar la roda no hi ha manera de talonar-la. El mal rotllo i els pensaments negatius comencen a atacar-me i accelero el ritme de manxat fins a ficar-me suat, finalment la roda agarra aire i es talona com toca. Acabo de montar-la a la bici, reviso que el disc no toqui, engrasso la transmissió per 3r cop en 3 dies i em vaig a canviar.

A les 8:30 arribo a la zona del festival amb el traje de "torero" i la bici a punt, tot i que cada 30 segons més o menys vaig apretant la roda de darrera per veure si finalment tinc el forat tapat o no....... sembla que encara perdi algo d'aire....... li fico més pressió esperant que en vagi perdent una mica, abans que es tapi la punxada,  i així al final quedi tal com toca.

Arriba l'hora dels escalfaments carretera amunt i carretera avall i ens fiquem a la línia de sortida quan falten 10 minuts per les 9:00. Tinc a Jordi just davant, a Josep Mateu al costat i a Aleix, que ha vingut de Benicarló expressament per fer la Xallenge, a roda. Verdi com sempre a primera línia de foc amb el Dani, dos integrants del Six Team i Manel Marin.
Comencen les conyes nervioses, els comparatius de pulsacions en repòs ( no hi havia manera de baixar-les de 100), i mentre jo anava comprovant la pressió de la roda.
Entre aquestes que passa un noi amb una capsa repartint gels per tothom, és un membre d'una de les carpes del Village que promocionava productes, decideixo agafar-ne un per si fes falta.

Sobre les 9:10, desprès dels parlaments i els agraïments als participants, colaboradors, patrocinadors, etc. donen la sortida, controlada fins que portem 500 metres i desprès gaaaaaaaaaaaas.
No sé com m'ho faig però les sortides sempre se'm donen FATAL i em quedo una mica endarrere, tots els coneguts que tenia per la vora em passen i van guanyant posicions, jo també però em costa.
Aquest any comencem fent un bucle per tornar a passar per l'arc de sortida-meta. Iniciem la ruta per la carretera en direcció a Aitona per trencar i pujar la costa de la cooperativa. En el moment de trencar cap a la pujada Oto va davant de la cursa a uns 50 metres de la resta però quan fa la corba s'aparta i deixa passar a tothom, ja ha fet el que volia...... liderar la cursa almenys un moment ( jo no ho he aconseguit mai això encara).
Al començar la pujada es veu que falten les gaseles de veritat, avui començava la copa catalana a Banyoles i deuen ser-hi tots, perquè puc veure al primer sense problemes a no més de 100 metres meus. Si decideixo fer un demarratge fort els agafo segur, a expenses clar d'haver de parar a meta quan hi tornem a passar amb el "carter" xorrejant oli. Decideixo anar fent al meu ritme, amb el "ganxo" a punt de clavar-se'm sota les barres però sabent que ho puc aguantar durant molta estona.
S'acaba la pujada i planegem re..... 500 metres més i comencem la baixada del cementiri. Les vistes espectaculars, llàstima de no portar la càmera de fotos, el poble amb tot el batibull de gent als voltants del pavelló poliesportiu just a baix i, més enllà, els quadres vermells de les planes de presseguers florits amb tota la vegetació verda...... Impressionant.
La baixada és molt recta i asfaltada, aconsegueixo guanyar alguna posició però aquí tothom va ràpid.
Arribem a les corbes tancades de dins al poble la primera a la dreta, just acabar la baixada, esquerra i segueixes baixant, esquerra de nou, dreta i...... ja som a la zona de sortida, tothom anima...... no ets a temps de copsar cares, solament identifiques les veus conegudes per sobre de les altres. Més gas, és impossible quedar-te indiferent. Poc a poc vaig escalant posicions.

Al pont del riu agafo a Jordi que ha decidit de baixar el ritme per fer la seva cursa, suposo que l'adrenalina de passar per dins del poble sentint tothom cridant ja se li ha passat., jo segueixo igual i aconsegueixo agafar a Josep Mateu i a Verdi a la següent pujada, la costa del Picado. Josep em segueix a roda i anem alternant la posició davantera per poder portar bon ritme i partir-nos l'estona de fer de tallavents. Verdi es comença a quedar endarrere.
Tot el tram que ens queda fins arribar al bosquet, que és més enllà del refugi dels caçadors, és de pujada. Més o menys suau, en millor o en pitjor estat però tot pujada.

Miro davant buscant algun maillot groc canari per saber on és Dani Pérez que sé que està més avançat que jo. El trobo, ens porta uns 150 metres però va ben agrupat en un trenet de 6 o 7 que mantenen un bon ritme.
Accelero el ritme, porto el cor a fer una mica d'hores extres, i el puc agafar just abans de començar la pujada   del refugi, en aquest punt crec que Josep ja s'ha quedat una mica més endarrere. Faig la pujada juntament amb Dani.
En arribar al refugi sembla que sigui una festa, un arc taronja inflat al lloc de l'avituallament, gent a banda i banda del final de la pujada aplaudint i animant...... collons sembla que acabis el tourmalet. Portem 36 minuts des de la sortida ( no m'ho puc creure, el ritme és massa fort)

No parem, seguim a bon ritme direcció al bosquet. anem parlant amb Dani, no massa, solament el just per saber en quin estat de cansament estem cadascú i...... no ens portem gaire.
Acabem de fer el bosquet i comença la costa del bocadillo. Baixo el plat per primer cop des de l'inici de la cursa i me la prenc amb una mica de calma. Desprès tenim una mica de puja-baixa per passar pel mas de la Monja i enfilar un altre tramet de pujada fins al punt on et fiquen el gomet i comença el festival. Porto 51 minuts de cursa.

Baixem la S, pugem la Cabra, Baixem el Boc i pugem per l'espessa balaguera.

La S la faig darrera d'un biker que em baixa el ritme, però no el passo per por de no tornar a caure com la setmana passada. El terreny està inmillorable. La pujada de la Cabra la puc fer al ritme que em toca darrera del mateix ciclista ( es veu que puja millor que baixa aquest), però pateixo i em vaig emprenyant per moments perquè sé que em tocarà fer el Boc darrera seu i que em tornarà a frenar i aquesta senda-trialera m'encanta però m'encanta quan la puc fer ràpid per traçar les corbes bé i fer els canvis de pes ràpids....... Efectivament em toca fer-la darrera seu. Tenia l'esperança que a la primera baixada, que és molt pendent, ell baixés de la bici i el pogués avançar però no ha estat així.

Arribem a baix els tres junts, el biker que va davant meu, Dani i jo.
Em conec el circuït i sé que just acabar la baixada comença una rampeta de 5 metres forts amb una corba tancada de 170º que marquen l'inici de l'ascenció de l'Espessa Balaguera. Toca ficar ferro ràpidament per no perdre inèrcia, el de davant gairebé es queda parat, he de canviar encara més però fallo i he de ficar peu a terra. Passo la primera rampa corrent i desprès monto a la bici de nou. Seguim els tres durant totes les esponetes de pujada, ara toca les rampes fortes i més llargues (tot i que no fan més de 30 metres). La primera amb un bon regall enmig, sempre l'he feta per la dreta perquè per l'esquerra hi ha alguna mata seca que et desequilibra i, a la velocitat que vas, és fàcil que et faci caure. Aquest cop el ciclista que porto davant també l'agafa per la dreta i encara baixa més el ritme..... crec que aquesta és la meva oportunitat, dono un cop de ronyons i enfilo la pujada per l'esquerra sortejant les mates i avançant al corredor. Porto bon ritme per la pujada.
En arribar a dalt planejo una mica i arribo a l'avituallament. Estan Pep i Mòdol amb Francesc de Cobet. Esperen amb un vas a la mà per donar-me'l sense haver de frenar com si fos un "Pro". Em fa gràcia però ho faig, agafo el vas i.... a part de ficar-me mullat, me'l preng de tirada i continuo sense parar. Quan em giro per tirar el vas me n'adono que vaig sol, no sé en quin punt del final de la pujada o del pla he deixat a Dani i a l'altre ciclista.
 Una mica més de pla i tornem a anar amunt per arribar a Montmaneu.

La senda Clàssica, que és la que començo a baixar, era la que podia estar més enfangada, sobretot la part del "desaigüe", perquè està a l'obaga.
El principi estava bé, amb el terra tou però sense problemes de fang a les rodes. Entro a la primera part del desaigüe, la que és més trialera, i passo bé totes les pedres però quan arribo a la part baixa, el que és el desaigüe pròpiament, hi ha molt fang. Les rodes van a la seva i la feina és meva per poder seguir la traça, al final descalo el peu dret per si de cas i segueixo tendint a ficar el pes cap a aquest costat per, si s'havia de caure, poder ficar el peu ràpidament. Com sempre sol passar en un descuit la bici em marxa tota cap a la dreta fent-me caure a mi cap a l'esquerra, no sóc a temps de ficar el peu i em rebusso de fang tota la cama esquerra. No passa res, a més no m'ha vist ningú, continuo.

En acabar la zona del desaigüe tocava fer la "entrepins", és la senda nova d'aquest any, a veure com estaria.....Perfecta, les pujades estaven ben pisades i dures i es podia pujar per tot arreu i baixar encara millor.
Just abans de començar-la aconsegueixo arribar a un parell de participants més, al ser singletrack no puc avançar-los fins al primer repetxet. Jo, que ja sabia que venia, m'he distanciat una mica per poder agafar embranzida i pujar-lo, ells han hagut de ficar peu a terra i els he pogut passar.
La senda és molt divertida, però la part inicial té 3 o 4 pujadetes curtes però fortes, el típic "repetxet" de 3 o 4 metres que et va castigant, que em van deixant tocat i a la part de baixar no em començo a trobar còmode fins que no n'he fet la meitat.
Al final de la senda m'ajunto amb dos corredors, fem tot el pas que porta del camí de darrera al del davant del refugi i iniciem l'ascensió junts. Al començament de la pujada he d'afluixar per trobar el meu ritme, poc a poc em vaig trobant bé i al final, entre que ja tenia les pulsacions i les cames a lloc i la gent del refugi que no parava d'animar, els caço i en puc avançar un, entrant a la senda enmig dels dos. 1 hora 43 minuts i 32 Kms.

Ara ja tocava la tornada cap a casa amb clara tendència baixadora al llarg de tot el recorregut que faltava. Miro de portar bon ritme, m'ajunto amb dos corredors més de Barbastro. Un anava més fot que jo però l'altre estava tocat ja i el primer li feia de tallavents per que pugués aguantar el ritme. M'hi fico i crec que puc portar un ritme més alt, m'atreveixo a passar-los però no tinc tan ritme com em penso i no tarden en avançar-me i deixar-me ells a mi. Aviat m'ha agafat també un altre corredor, a aquest me li he ficat a roda i m'ha portat fins als dos de Barbastro un altre cop.
Els 4 hem acabat fent tota la senda de baixada i tornada fins al Picado, allí he notat un avís de rampa a la cama esquerra i, tot i que els 3 corredors m'han animat a ficar-me a roda per seguir-los, els he dit que tiressin que m'enganxava.

He baixat el ritme canviant la forma de pedalar, he begut una mica i notava que sem passava. No he estat gaire temps afluixant el ritme, però ja no els he pogut tornar a agafar. Ja solament em faltava planejar pels camins de les hortes del poble fins arribar a la darrera pujada (15 metres amb una pendent del 14%), la que et deixa a dins al poble a 300 metres de meta. Tot el tram de pla he portat bon ritme però solament començar la pujada m'he quedat clavat, anava ficant ferro i més ferro però les cames no bellugaven amb fluïdesa. Per sort és curta i l'he acabat aviat. Ja estava, solament em quedava creuar l'arc.

Arribava a meta amb 2 hores 21 minuts, allí m'esperaven ja les dos reines de casa per felicitar-me i per poder fer-nos fotos junts (moltes gràcies ;) )

Doncs 2 hores 21 minuts per fer 47,6 Kms i 900 m de desnivell. 20 Km/h de mitjana. Avui he acabat molt molt content. Era el temps que desitjava fer i me n'he sortit. A partir d'ara les altres curses que em queden (exceptuant duatlons i triatlons- si n'arribo a fer cap-) ja són per fer-les tranquil.

Moltes gràcies a tots els que heu anat animant al llarg de tot el recorregut, tant als coneguts com als desconeguts. Fins que no ho sents no t'imagines la injecció de moral i energia que pot donar la veu de la gent.

Moltes felicitats als organitzadors i patidors d'aquest esdeveniment, això no pot parar mai.


Salut!

4 comentaris:

  1. Bona crònica, és repsira l'ambient dels que vam viure la carrera. Ara a descansar i la pròxima més i millor, no ho dubtis pas

    ResponElimina
  2. Esperem que sí. A veure quan podem tornar a pedalar junts.

    ResponElimina
  3. Això fa una setmana que no s'actualitze!!

    ResponElimina
  4. Estic en procès que tenia el garmin pajarito i no he pogut descarregar les dades..... Impacient.

    ResponElimina