diumenge, 26 de maig de 2013

Peregrina a Sant jaume, penitent!





Al·leluia!!!

Des de la marxa de la Granja d'Escarp que tenia pendent d'anar a fer la trialera que baixa fins a l'ermita de Sant Jaume d'aquesta localitat.

En aquesta marxa, feta a l'octubre del passat 2012, van estrenar aquesta senda-trialera que comença gairebé al final de la serra Picarda i baixa fins a la carretera que va fins a Mequinensa.

Aquest matí m'he llevat per anar a pedalar amb Jordi, el Sioux ( que sembla que ja torna a estar encarrilat) i Pep, però sense cap ruta en ment. Jordi ha estat el que ha proposat el recorregut d'avui.

A les 7:00 amb puntualitat britànica estaven tots esperant al Tonet per començar a ciclar, jo he arribat una mica més tard.
Hem començat amb filosofia conservadora, rodant a ritme suau però sense demorar-nos gens. Avui es tractava de no trencar el grup i mirar d'estar el màxim d'agrupats possible tota l'estona.

Mentre el track ha estat pla tot ha anat bé però, al començar les pujades cadascú s'ha ficat al seu ritme i això ha provocat que ens distanciéssim una mica els uns dels altres. Sempre esperant, quan el relleu ho feia possible, als que es quedaven més endarrere hem coronat la serra picarda pujant per la cantera Llúcia i la Belladona ( això són 275 metres de desnivell en 4,5 Kms tots per pista, això sí ).

El següent pas era planejar, amb un fals pla descendent, fins trobar l'inici de la trialera que buscàvem.
Des del camí principal es divisa la traça de la senda sense problema. Hem agafat posicions i..... Gas. La senda comença molt ràpida i recta, sortejant una serie d'escaletes que es franquegen sense cap problema. Aquesta és la dinàmica general de tot el descens, amb algun viratge que altre però en general és molt ràpida ( tot i que hi ha algun punt més tècnic es pot fer tota sense problema). Sense dir-nos-ho hem anat parant cada tram complicat un diferent de nosaltres per fer alguna foto i immortalitzar el descens.

Ens trobàvem a la carretera que va de la Granja d'Escarp fins a Mequinensa i encara eren les 8:45. Fent un cónclau amb els 4 cardenals que érem hem escollit anar per carretera fins a la pujada de la Vall fera, contemplant les esplanades que s'han fet i les restes que queden de les antigues mines de carbó.
Havíem de tornar a l'altra banda de la serralada i això implicava tornar a pujar, aquí ha estat quan hem començat la penitència. Aquesta primavera tant plujosa ens ha deixat un paisatge molt verd i carregat de cards, argelagues i altres herbes que poc a poc han anat dissimulant part dels camins i sendes per les que havíem de passar.
En alguns trams es podien sortejar, però en d'altres no hi havia més remei que deixar de respirar i esperar que el tràngol no fos dolorós.

Entre punxades i rampetes de "platillo" han anat transcorrent els 9,5 km constants de pujada. Anècdotes vaires i unes quantes rialles han fet molt portador aquest ascens i ara, per unanimitat, la fumata blanca marcava que tocava baixar per la clàssica amb la variant del pi i empalmar amb la entrepins per anar fins a la pista de Maials.

A partir d'aquí hem fet la baixada típica fent les valletes del conde, agafades des del bancal d'Antoni la Mel ( per acabar de marcar-nos amb silice les cames), on algun agosarat comença a saltar les espones, i la senda del picado.

El resultat final han estat 45 Kms amb 730 metres de desnivell. Però el millor és que ha estat una ruta, tot i les punxes, molt divertida.

Salut!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada