diumenge, 5 d’agost de 2012

PEDALS DE FOC 2012: Quarta etapa.... El principi de la fi.




La veritable amistat sobrevé quan és còmode el silenci entre dues 
persones....mai tan millor dit pel gran pensador filòsof Tyson.
 
Quarts de 7 del matí, es pot escoltar el silenci....la pluja 
amenitza el descans nocturn d’un ball de Festa Major de la nit 
passada. Tots muts sobre les lliteres de fusta del refugi de 
Casa Masover, ningú gosa treure el peu per sobre del cobre llit, 
ningú trenca un silenci persistent des de fa hores, ningú es pensa 
que ningú esta despert, això és el silenci entre persones i 
realment es feia còmode, molt còmode.....en pocs minuts iniciaríem 
l’últim viatge, la última travessa junts, l’últim....no es mai 
l’últim, sinó un arreveure.

La trinxera de motxilles que hi havia al terra tapant l’accés 
esperava derrumbar-se humanament, volia dir la fi del llarg 
descans.
El sogre, Josep del Valentó va trencar el silenci....-va nois 
que ja clarege i farem salat-, no va caler repetir-ho dues 
vegades, pareixia que haguérem dormit vestits amb els culots 
i l’equipament oficial del club...quin goig, quin color!!!

El Pep i la seva dona ens esperaven, eren els "masovers" de 
casa Masover de Son, amb una rialla i un toc de reverència, 
de confiança, ens van donar el bon dia a tots, la taula estava 
servida i l’agraïment el tenien garantit....Bon profit!!!!
 
A poca estona d’acabar i enllestir tot el menatge i fer les 
postes a punt de les màquines es va presentar el Natxo, que 
havia anat a dormir a la població d'Aidí, a pocs km de Llavorsí. 
No és fill predilecte del poble, però segur que s’ha guanyat 
una bona estima per la manera de ser. L’esperava la dona i els 
seus fills, i que millor que anar a passar una bona estona amb 
família, la família que tots tant trobàvem a faltar.....molt bé 
Natxo, et vas fer estimar!!!!!

El Natxo tenia una alternativa variable al tram a seguir de la 
Pedals, amb un potencial Beteteril brutal, fer l’ascens fins al 
Pas del Coro i entrar a la zona Perifèrica del Parc Natural. 
Això complicava encara més la travessa, però nosaltres, tot i 
el cansament acumulat, no en teníem prou...o simplement el 
subconscient no volia acabar aquella aventura.
Així ho vam fer, ascendir per una pista forestal d’accés a les 
Planes de Son, on Catalunya Caixa té un viver de Natura i 
representació Fauno-foretal...impressionant!!!
El camí es va fer llarg però tranquil, anàvem tots junts o a 
pocs metres, per la simplicitat de la pista i el poder conversar, 
contemplant el paisatge i l’abisme més llunya de la vall. Tal 
com diem sempre, asserrin asserran vam fer coll, o millor dit 
assolir el Pas del Coro a més de 1800 mts d’altitud, fotos i més 
fotos, típic d’incrèduls o sibarites que mai han vist la muntanya. 
Però les persones som febles i tenim una memòria selectiva, tot 
i així els records de per vida son els que et plenen de força, 
no podíem marxar sense immortalitzar aquell paisatge. Ens vam 
posar les jaquetes del club per iniciar el descens per la senda, 
pedregosa i paral·lela al rierol que ens portaria al mig d’un prat 
verd, verge per l’home i no per l’animal salvatge, hi havia 
rastre constant de petjades d’ésser amb estat salvatge i no eren 
de Vaca Bruna o bestia amb denominació d’origen, ens endinsàvem 
al cor de l’abisme, era el bosc del Gerdar, a la falda del port de
la Bonaigua, entre el refugi del Gerdar i la Mata de Valencia, 
impressionant la magnitud d’aquells avets, l’alçada els feia 
gegants i respectuosos com els guardians del bosc, que ningú 
excités el descans i el silenci dels seus habitants. Tenebrós i 
claustrofòbic eren adjectius febles per aquell descens, però 
espectacular i inoblidable per sempre 
més.
Arribant a la part inferior amb un 
recorregut de més de 6 km de descens, 
tots en posició de fila india i per 
ordre jeràrquic de nivell beteteril, 
vam arribar a la part no ciclable, 
amb tots els respectes per la Natura 
i per l’entorn, vam complir les ordres 
que marcava l’organització -si podeu, 
baixeu de la bici i no pedaleu, per 
la zona Perifèrica del Parc- CAP PROBLEMA.
Tot s’ha de dir algú va estirar més el braç que la màniga i va 
fer algun que altre metre més sobre la bici, però res important 
i totalment comprensible, allò era espectacular i quasi mai vist.

Altre cop i com era d’esperar ens vàrem trobar el grup de BCN, 
altre grup exemplar de companyerisme i sacrifici, quasi ho tenien 
al sac.....els quedava l’ascens a Montgarri i cap a casa.
En arribar a tocar asfalt al pàrking del refugi del Gerdar ens 
quedava la baixada fins al creuament de Sorpe, a mitja baixada 
del port de la Bonaigua en direcció Esterri d'Aneu, el ferratge 
dels “desarrollos” del canvi i els plats de les màquines s’anaven 
posant a lloc tal com anàvem guanyant velocitat. La carretera era 
estreta i molt ràpida i donava sensació de pas estret i tubular. 
La corba de la cruïlla cap a Sorpe estava ben senyalitzada, amb 
un dibuix amb forma de coca amb plomes de pascua que indicaven la 
direcció a seguir, tot correcte. Estàvem a la vall del naixement 
del Noguera Pallaresa. Tot per carretera asfaltada fins la 
població d'Alòs d'Isil, havent passat abans per encantadors 
conjunts de refugis de pedra pirinenca i pissarra amb forma de 
poblat amb solera com Sorpe, Boren, Arreu, Isil......màgia, pura 
màgia, allí s’escoltava el silenci des de feia més de 1000 anys!!!!, 
que hem de dir de tot aquell paratge natural encantador.

Ja entrant a la pista forestal no ens quedava res més que patir una 
estona, era l’hora de l' "Àngelus" o simplement de la cerveseta, 
però ens quedava lluny de les nostres possibilitats. Havíem 
d’arribar a Montgarri però la pista pedregosa, i amb desnivell 
considerable, va anar distanciant els components, uns per potència 
altres per desconfiança i desconeixença del territori. La velocitat 
de les maquines oscil·lava segons el trajecte però parlem de mitges 
de 9 a 14 km/h, era un ritme falç, per voler fer més o potser millor 
dit anar a fer menys....tots pedalàvem com podíem. A últim moment 
Bolado va tenir una ressentida forta al "asquilio" esquerra, tal 
com deia ell, li vaig donar unes recomanacions per poder-se refer i 
el vaig acompanyar una estona, ràpidament va baixar el nivell de 
pedal i el van agafar, J. Xavier i Edgar....li van fer costat. Poc 
a poc es va anar tranquil·litzant amb l’ajuda de tots. Minuts més 
tard pujava l’altre hereu del grup, Calu, semblava que els pedals 
no li responien però el treball de la ment i el control emocional 
el conduïen a assolir el repte, deu nido “xavalin”, tens esperit de 
sacrifici i lluitador.....no ho pot dir tothom això. Felicitats Calu.

Natxo, Jordi i jo vam ser homes forts i ens vam endinsar sols cap a 
l’últim tram que quedava, per la vall del riu Marimanya, fins trobar 
el pont, símbol de civilització i fi del primer tram. Començava la 
Vall d’Aran, hi havia parada i fonda a pocs km's, el Refugi dels 
Amics de Montgarri ens esperava amb els braços oberts i amb la rebuda 
de desenes de persones que havien pernoctat, o simplement havien fet 
treeking amb la família, per veure el Santuari de la Mare de Deu de 
Montgarri. No tardà massa en treure les orelles Bolado quasi 
recuperat del dolor, parlem d’escassos minuts o sí, potser va tardar 
una bona estona quasi 20 min, però l’espectacle natural estava 
garantit i el temps no importava. Res més que fer el primer trago 
va arribar el padrí encara bastant fort i convençut que allò ja 
estava al sac. Molts bons ànims.....però no era del tot cert, encara 
quedava patiment, com  efectes òptics va aparèixer detràs d'ell, com 
Aladin, la bestia d'Edgard, rialler i dient: -collons quines fotos 
hem fet al pont de Marimanya!!!- això 
es massa-.

Varem fer temps prudent fins que va 
aparèixer Calu, com sempre asserrin 
asserran,però fort. De cop aparegué 
el nostre Cap de Logística de dins 
del Santuari, Josep, amb cara roja 
i fart, semblava haver-se begut el vi del Sacristà, no anava mal
 encaminat, s’havia menjat un "bocadillo" de beicon en formatge 
que feia trempar l’afició mentre ens esperava inquiet, “quel 
va parir” que feliç se’l veia.

S’atansava “tormenta de verano" o d’agost, com vulguis dir-li, però 
pintava aigua. Vam aclarir punts per arribar amb condicions òptimes 
a dalt del coll.
Quedava 4 km ascendents durs fins al Pla de Beret, allí mateix 
portàvem 54 km aprox., i no hi havia gaires paraules més per tenir 
un final agradable. La impaciència i el cansament es feien cada 
vegada mes poderosos del nostre cos i de les nostres reaccions 
verbals. Ànims, ànims....
Anar trampejant era el que havíem de fer fins a dalt de tot, el 
descens des d’Orri sabíem que ens beneficiava conjuntament i de cara 
al plat encara més. Les divisòries de pedal anaven distanciant el 
grup com sempre, a dalt al pla ens retrobàrem altre cop. La punta 
del Tuc del  Dussau a Beret ens indicava l’altura parcial dels 
núvols negres de tempesta i pluja, -va anem cara casa collons-. El 
pàrking de Beret va ser esperançador, aquell escampat ja el 
coneixíem, ara si, pit avall per una senda de remonte de mules o 
bestiar equí. Sense esme vam descendir fins la població de Baqueira, 
totalment despoblada i diferent als records hivernals d’aquell 
paradís turístic on la Vall de Ruda, esquelet immobiliari, li fa de 
columna vertebral al port de la Bonaigua vessant Nord, bestial!!!!!.

Bagergue, Unha, Salardu, Garos, Gessa i fins arribar a la falda 
d'Arties, brutal de necessitat. Com diu aquell, 14 km de vertigen i 
olor de ferodo. Espectacular!!, era la recompensa pel sacrifici de 
la travessa.
És magnífic passar pel mig de tots aquests paratges on infinitats 
de records queden immortalitzats per fotografies de grup o 
panoràmiques....molt agraït tot.
Sols quedava creuar la carretera i arribar a Garos, per una senda 
que es visualitza des de baix de la carretera i es clava al peu del 
"Palai de Geu" a Vielha. Un sender de menys de 30 cm de ample, on 
un mur de pissarra t’acompanya pel costat dret i per l’altre 
l’abisme, però segur!!!!
Des del  "Palai de Geu" vèiem "l'hospitau" de Vielha, detràs estava 
l’oficina de la Pedals, ens estaven esperant.....havíem arribat a bon 
fi, el fi de la travessa. 
 
 
 
Felicitats cracs i a descansar per una altra aventura!!!!
 

Tot estava fet, tot estava escrit sols falta no oblidar...........
 
 
67,82 Kms i 1811 metres de desnivell positiu en 7 hores 15 minuts. 
2906 Kcal consumides i 121 bpm de mitjana.
 
El total de la ruta han estat 218 Kms amb 6.105 metres de desnivell 
positiu i 11.070 Kcal consumides( les ingerides segurament doblen 
aquest xifra).  
 

                        SALUT.............I PEDALS...
 

1 comentari:

  1. Carles Agustí Loncà10 d’agost de 2012 a les 1:03

    Enormes cròniques, però sobretot enorme companyia que vaig poder disfrutar aquests dies.

    Nois, això ho hem de repetir.

    Calu

    ResponElimina