La veritable amistat sobrevé quan és còmode el silenci entre dues
persones....mai tan millor dit pel gran pensador filòsof Tyson.
Quarts de 7 del matí, es pot escoltar el silenci....la pluja
amenitza el descans nocturn d’un ball de Festa Major de la nit
passada. Tots muts sobre les lliteres de fusta del refugi de
Casa Masover, ningú gosa treure el peu per sobre del cobre llit,
ningú trenca un silenci persistent des de fa hores, ningú es pensa
que ningú esta despert, això és el silenci entre persones i
realment es feia còmode, molt còmode.....en pocs minuts iniciaríem
l’últim viatge, la última travessa junts, l’últim....no es mai
l’últim, sinó un arreveure.
La trinxera de motxilles que hi havia al terra tapant l’accés
esperava derrumbar-se humanament, volia dir la fi del llarg
descans.
El sogre, Josep del Valentó va trencar el silenci....-va nois
que ja clarege i farem salat-, no va caler repetir-ho dues
vegades, pareixia que haguérem dormit vestits amb els culots
i l’equipament oficial del club...quin goig, quin color!!!
El Pep i la seva dona ens esperaven, eren els "masovers" de
casa Masover de Son, amb una rialla i un toc de reverència,
de confiança, ens van donar el bon dia a tots, la taula estava
servida i l’agraïment el tenien garantit....Bon profit!!!!
A poca estona d’acabar i enllestir tot el menatge i fer les
postes a punt de les màquines es va presentar el Natxo, que
havia anat a dormir a la població d'Aidí, a pocs km de Llavorsí.
No és fill predilecte del poble, però segur que s’ha guanyat
una bona estima per la manera de ser. L’esperava la dona i els
seus fills, i que millor que anar a passar una bona estona amb
família, la família que tots tant trobàvem a faltar.....molt bé
Natxo, et vas fer estimar!!!!!
El Natxo tenia una alternativa variable al tram a seguir de la
Pedals, amb un potencial Beteteril brutal, fer l’ascens fins al
Pas del Coro i entrar a la zona Perifèrica del Parc Natural.
Això complicava encara més la travessa, però nosaltres, tot i
el cansament acumulat, no en teníem prou...o simplement el
subconscient no volia acabar aquella aventura.
Així ho vam fer, ascendir per una pista forestal d’accés a les
Planes de Son, on Catalunya Caixa té un viver de Natura i
representació Fauno-foretal...impressionant!!!
El camí es va fer llarg però tranquil, anàvem tots junts o a
pocs metres, per la simplicitat de la pista i el poder conversar,
contemplant el paisatge i l’abisme més llunya de la vall. Tal
com diem sempre, asserrin asserran vam fer coll, o millor dit
assolir el Pas del Coro a més de 1800 mts d’altitud, fotos i més
fotos, típic d’incrèduls o sibarites que mai han vist la muntanya.
Però les persones som febles i tenim una memòria selectiva, tot
i així els records de per vida son els que et plenen de força,
no podíem marxar sense immortalitzar aquell paisatge. Ens vam
posar les jaquetes del club per iniciar el descens per la senda,
pedregosa i paral·lela al rierol que ens portaria al mig d’un prat
verd, verge per l’home i no per l’animal salvatge, hi havia
rastre constant de petjades d’ésser amb estat salvatge i no eren
de Vaca Bruna o bestia amb denominació d’origen, ens endinsàvem
al cor de l’abisme, era el bosc del Gerdar, a la falda del port de
la Bonaigua, entre el refugi del Gerdar i la Mata de Valencia,
impressionant la magnitud d’aquells avets, l’alçada els feia
gegants i respectuosos com els guardians del bosc, que ningú
excités el descans i el silenci dels seus habitants. Tenebrós i
claustrofòbic eren adjectius febles per aquell descens, però
espectacular i inoblidable per sempre
més.
Arribant a la part inferior amb un
recorregut de més de 6 km de descens,
tots en posició de fila india i per
ordre jeràrquic de nivell beteteril,
vam arribar a la part no ciclable,
amb tots els respectes per la Natura
i per l’entorn, vam complir les ordres
que marcava l’organització -si podeu,
baixeu de la bici i no pedaleu, per
la zona Perifèrica del Parc- CAP PROBLEMA.
Tot s’ha de dir algú va estirar més el braç que la màniga i va
fer algun que altre metre més sobre la bici, però res important
i totalment comprensible, allò era espectacular i quasi mai vist.
Altre cop i com era d’esperar ens vàrem trobar el grup de BCN,
altre grup exemplar de companyerisme i sacrifici, quasi ho tenien
al sac.....els quedava l’ascens a Montgarri i cap a casa.
En arribar a tocar asfalt al pàrking del refugi del Gerdar ens
quedava la baixada fins al creuament de Sorpe, a mitja baixada
del port de la Bonaigua en direcció Esterri d'Aneu, el ferratge
dels “desarrollos” del canvi i els plats de les màquines s’anaven
posant a lloc tal com anàvem guanyant velocitat. La carretera era
estreta i molt ràpida i donava sensació de pas estret i tubular.
La corba de la cruïlla cap a Sorpe estava ben senyalitzada, amb
un dibuix amb forma de coca amb plomes de pascua que indicaven la
direcció a seguir, tot correcte. Estàvem a la vall del naixement
del Noguera Pallaresa. Tot per carretera asfaltada fins la
població d'Alòs d'Isil, havent passat abans per encantadors
conjunts de refugis de pedra pirinenca i pissarra amb forma de
poblat amb solera com Sorpe, Boren, Arreu, Isil......màgia, pura
màgia, allí s’escoltava el silenci des de feia més de 1000 anys!!!!,
que hem de dir de tot aquell paratge natural encantador.
Ja entrant a la pista forestal no ens quedava res més que patir una
estona, era l’hora de l' "Àngelus" o simplement de la cerveseta,
però ens quedava lluny de les nostres possibilitats. Havíem
d’arribar a Montgarri però la pista pedregosa, i amb desnivell
considerable, va anar distanciant els components, uns per potència
altres per desconfiança i desconeixença del territori. La velocitat
de les maquines oscil·lava segons el trajecte però parlem de mitges
de 9 a 14 km/h, era un ritme falç, per voler fer més o potser millor
dit anar a fer menys....tots pedalàvem com podíem. A últim moment
Bolado va tenir una ressentida forta al "asquilio" esquerra, tal
com deia ell, li vaig donar unes recomanacions per poder-se refer i
el vaig acompanyar una estona, ràpidament va baixar el nivell de
pedal i el van agafar, J. Xavier i Edgar....li van fer costat. Poc
a poc es va anar tranquil·litzant amb l’ajuda de tots. Minuts més
tard pujava l’altre hereu del grup, Calu, semblava que els pedals
no li responien però el treball de la ment i el control emocional
el conduïen a assolir el repte, deu nido “xavalin”, tens esperit de
sacrifici i lluitador.....no ho pot dir tothom això. Felicitats Calu.
Natxo, Jordi i jo vam ser homes forts i ens vam endinsar sols cap a
l’últim tram que quedava, per la vall del riu Marimanya, fins trobar
el pont, símbol de civilització i fi del primer tram. Començava la
Vall d’Aran, hi havia parada i fonda a pocs km's, el Refugi dels
Amics de Montgarri ens esperava amb els braços oberts i amb la rebuda
de desenes de persones que havien pernoctat, o simplement havien fet
treeking amb la família, per veure el Santuari de la Mare de Deu de
Montgarri. No tardà massa en treure les orelles Bolado quasi
recuperat del dolor, parlem d’escassos minuts o sí, potser va tardar
una bona estona quasi 20 min, però l’espectacle natural estava
garantit i el temps no importava. Res més que fer el primer trago
va arribar el padrí encara bastant fort i convençut que allò ja
estava al sac. Molts bons ànims.....però no era del tot cert, encara
quedava patiment, com efectes òptics va aparèixer detràs d'ell, com
Aladin, la bestia d'Edgard, rialler i dient: -collons quines fotos
hem fet al pont de Marimanya!!!- això
es massa-.
Varem fer temps prudent fins que va
aparèixer Calu, com sempre asserrin
asserran,però fort. De cop aparegué
el nostre Cap de Logística de dins
del Santuari, Josep, amb cara roja
i fart, semblava haver-se begut el vi del Sacristà, no anava mal
encaminat, s’havia menjat un "bocadillo" de beicon en formatge
que feia trempar l’afició mentre ens esperava inquiet, “quel
va parir” que feliç se’l veia.
S’atansava “tormenta de verano" o d’agost, com vulguis dir-li, però
pintava aigua. Vam aclarir punts per arribar amb condicions òptimes
a dalt del coll.
Quedava 4 km ascendents durs fins al Pla de Beret, allí mateix
portàvem 54 km aprox., i no hi havia gaires paraules més per tenir
un final agradable. La impaciència i el cansament es feien cada
vegada mes poderosos del nostre cos i de les nostres reaccions
verbals. Ànims, ànims....
Anar trampejant era el que havíem de fer fins a dalt de tot, el
descens des d’Orri sabíem que ens beneficiava conjuntament i de cara
al plat encara més. Les divisòries de pedal anaven distanciant el
grup com sempre, a dalt al pla ens retrobàrem altre cop. La punta
del Tuc del Dussau a Beret ens indicava l’altura parcial dels
núvols negres de tempesta i pluja, -va anem cara casa collons-. El
pàrking de Beret va ser esperançador, aquell escampat ja el
coneixíem, ara si, pit avall per una senda de remonte de mules o
bestiar equí. Sense esme vam descendir fins la població de Baqueira,
totalment despoblada i diferent als records hivernals d’aquell
paradís turístic on la Vall de Ruda, esquelet immobiliari, li fa de
columna vertebral al port de la Bonaigua vessant Nord, bestial!!!!!.
Bagergue, Unha, Salardu, Garos, Gessa i fins arribar a la falda
d'Arties, brutal de necessitat. Com diu aquell, 14 km de vertigen i
olor de ferodo. Espectacular!!, era la recompensa pel sacrifici de
la travessa.
És magnífic passar pel mig de tots aquests paratges on infinitats
de records queden immortalitzats per fotografies de grup o
panoràmiques....molt agraït tot.
Sols quedava creuar la carretera i arribar a Garos, per una senda
que es visualitza des de baix de la carretera i es clava al peu del
"Palai de Geu" a Vielha. Un sender de menys de 30 cm de ample, on
un mur de pissarra t’acompanya pel costat dret i per l’altre
l’abisme, però segur!!!!
Des del "Palai de Geu" vèiem "l'hospitau" de Vielha, detràs estava
l’oficina de la Pedals, ens estaven esperant.....havíem arribat a bon
fi, el fi de la travessa.
Felicitats cracs i a descansar per una altra aventura!!!!
Tot estava fet, tot estava escrit sols falta no oblidar...........
67,82 Kms i 1811 metres de desnivell positiu en 7 hores 15 minuts.
2906 Kcal consumides i 121 bpm de mitjana.
El total de la ruta han estat 218 Kms amb 6.105 metres de desnivell
positiu i 11.070 Kcal consumides( les ingerides segurament doblen
aquest xifra).
SALUT.............I PEDALS...
Enormes cròniques, però sobretot enorme companyia que vaig poder disfrutar aquests dies.
ResponEliminaNois, això ho hem de repetir.
Calu