diumenge, 7 de juliol del 2013

Qualsevol temps passat va estar millor?



Com cada fi de setmana intento sortir a pedalar amb més gent. Aquest cop ho he fet amb Jordi, JX i Bolado ( aquest feia molt de temps que no venia els diumenges, tret del dia de la sortida del club. I ara sembla que torna a agafar ritme venint a pedalar els diumenges i fent una mica de running entre setmana).

Per mi la ruta era totalment sorpresa, la única cosa que hi havia clara era que Jordi i jo anàvem pedalant fins al refugi dels caçadors, on ens trobaríem amb JX i Bolado que hi anirien amb cotxe, i a partir d'aquest punt faríem ruta conjunta.

Amb Jordi havíem quedat a les 6:45 al Tonet per poder arribar sobre les 7:20 al refugi i així no fer esperar als altres dos.

Com sempre vam començar 5 minuts més tard del planificat.
A ritme alt comencem la ruta i Jordi aviat comença a tenir problemes amb la cadena nova i el 4 i 5 pinyó. Els "caguns" es tocaven, com podia ser que amb la cadena recien canviada i tot alineat de taller li saltés amb tanta facilitat?.
- Igual tens els pinyons gastats.
- Igual està la sirga destensada.
- Igual ........

Tot eren suposicions però no hem parat gens a mirar-ho, el temps ens anava en contra. A cada pujada, quan el canvi passava pels dos pinyons conflictius es sentien un parell o tres de salts de cadena, cinc o sis cagaments i ja solament els esbufegs generats per l'esforç.

Jo anava controlant el temps i anàvem amb una mica de retràs. Em sabia greu perquè no m'agrada fer esperar i perquè avui tenia tard ja que havia d'entrar a fer guàrdia a les 11:00.
En 40 minuts, 5 més del que esperava, arribem a lloc. Els altres dos bikers, per sort, havien arribat feia solament 5 minuts i s'estaven acabant d'arreglar.
Perdem 10 minuts més entre explicar el problema de la montura de Jordi, fer 4 bromes, acabar-se de vestir i decidir una mica el que faríem.

Reemprenem el recorregut una hora desprès d'haver sortit de Seròs. El principi tot ha estat per camí i pista per avançar feina i fer una mica de test a Bolado per veure com es defèn. Tot ha anat sobre el previst, tant el ritme com Bolado, semblava que no perdríem gaire temps més.

Al començar la pujada pel camí de Montmaneu, inevitablement, cadascú ha anat agafant el seu pedaleig i ens hem anat estirant una mica. Però teníem clar que, un cop dalt, ens havíem de tornar a trobar i per això no hem patit gens per si algú es quedava o no.

Ara a planejar una mica més abans de trobar la primera senda de baixada.

L'inici estava bastant brut, amb rames de carrasques i matolls que ens han anat deixant marques pels braços (sobretot a Josep que és una mica javalínot), i bastant pla.
El segon tram seguia estant una mica brutot però la pendent baixava sense miraments. El ferm estava molt solt i no deixava que el pneumàtic donés adherència. Si paraves a escoltar es sentia clarament el soroll de la roda travada que anava lliscant per sobre la terra solta i l'esbatull de les fulles i rames, que privaven el pas, al pas dels bikers.
De tant en tant un crit, que indicava que algú havia salvat, o no, per poc alguna situació compromesa o una exclamació que denotava una secreció alta d'adrenalina, trencava la monotonia de sorolls  i animava encara més la baixada. 150 metres de desnivell en menys d'un kilòmetre.
Desprès la baixada ha anat seguint fins arribat a la mina del Lluc, on hem parat a saludar a Paco, amb un descens molt més ample, ràpid i portador.

Quan arribés a la zona de les mines el paisatge et porta 50 anys endarrere, veus totes aquelles construccions, les boques de mina, els malacates, les colònies per als treballadors, etc..... Feia molt temps que no hi passava i, realment, dóna una mica de nostàlgia pensar amb la vida que donava a la regió aquestes explotacions. Sobretot si, com al 70% de la població de la zona, algun dels teus ascendents han format part del col·lectiu miner.

Seguim pedalant per sortir d'aquesta vall quan un javalí que ens surt al pas ens fa abandonar les imatges en blanc i negre i ens porta de nou al segle XXI. A sobre la lògica diu que per sortir d'una vall s'ha de pujar i això és el que ens ha tocat durant més de 9 Kms.
A menys de la meitat de la pujada m'he vist forçat a deixar el grup per falta de temps i he acabat la ruta tot sol forçant una mica el ritme per arribar a l'hora.
Mentre tornava la consciència es debatia sobre si em donaria temps de remuntar fins a Montmaneu o no anava controlant els minuts que em quedaven i el temps que tardaria en arribar al parc des de l'inici de la baixada.
Al final he acabat pujant a Montmaneu i fent la clàssica, on m'he adonat que anava punxat. No tenia gens de temps ( de fet tampoc portava manxa) així que no he parat a ficar aire i ,tornant a Seròs per la via ràpida passant pel ranxo del picado, he anat culejant a totes les corbes.



Al final han sortit 49 Kms i 750 metres de desnivell.

Salut!

2 comentaris:

  1. com be ja saps a la vida i com deia lo mestre Kungfu, al seu deixeble

    no deixis que les fulles dels arbres et tapin el cami de la sorpresa i obre bé els ulls, petit saltamontes.

    sigues feliç i disfruta dels amics
    beatus amici, perfruimur

    o com avui en dia es més fashion

    Be happy and enjoy friends

    ResponElimina
  2. Hahahaha, ya saps que aquí el mestre ets tú. Jo solament em preocupo de seguir la traçada, l'apartar les rames dels arbres per trobar les sendes ho deixo per tu que se't dóna molt bé.

    No et negaré que em vaig fer un bon fart de riure tot el matí, anyorava les sortides en Bolado perquè sempre té la conya a la boca, encara que estigui esbufegant com un jabalí.

    ResponElimina