diumenge, 15 de juliol de 2012

Contrastos



Quan vaig anar a Kènia, ara fa 3 anys, em van dir que Àfrica era un país de contrastos. Efectivamemt, quan vaig ser allí, vaig poder comprovar que tenien raó. Els paisatges eren molt variats i podies passar de la sequera més absoluta a una vegetació de muntanya recorrent pocs quilòmetres, o d'un paisatge de "xaboles" a mansions delimitades amb murs de pedra recorrent els 500 metres que podia tenir de llarg un carrer de qualsevol localitat.
Actualment al país de pandereta colindant les coses no van gens bé, les diferències socials cada cop es fan més grans  (pot ser que aviat vegem més "xaboles" compartint terreny amb luxoses mansions de futbolistes o polítics) i al final ens arrossegaran a nosaltres amb ells. PROU! se m'acalenten els dits escrivint i surto de temàtica.
Els contrastos del títol anaven encarats als diferents paisatges que la ruta d'avui ens ha deixat gaudir. Des de terres de fruiters a sendes entre pins, passant per boscos de ribera, zones de secà ( al més pur estil spaguetti western ) i secarrals de la Conca minera.


La primera part de la sortida l'hem feta a Montllobé. Hem marxat de Seròs 8 ciclistes: Dani com a cap de sortida, Pep encara com a ciclista novell ( tot i que aviat se li haurà de ficar pedres a les butxaques per mirar de parar-lo), Aleix que feia d'artista convidat, i Jordi, Xavi, Sergi, Antonio i jo de comparsa.

Terres de fruiters que aviat han deixat pas a turons eixuts amb matolls baixos i una orografia seca. Hem coronat el Montllobé crestejant i recorrent les diferents sendes que fan que sigui una zona per anar a fer amb bici.
El tram d'enllaç entre aquest punt i la zona de Montmaneu l'hem feta per camins que passaven per la vora del riu Segre, copejant-nos amb canyes i rames de xops tant típics del bosc de ribera. Inclús hem trobat els fishermen de suret, espècie difícil de trobar al riu ja que cada cop emigra més cap a embassaments i badines. Abans de canviar de paisatge i endinsar-nos cap al desert de la Conca minera, el riu ens ha deixat veure uns quants cormorans i garces reials a part  d'una parella de Cignes que trencaven amb el catàleg d'espècies endèmiques.
Pols, pols, una mica de fum i olor de sofre, i més pols. El tram que hem fet per la zona de les mines del baix Segre ha estat pesat, la tendència de les pistes es lleugerament ascendent i els 2 dits de pols farinós de color negre que hi ha a la capa de sobre encara les fan més pesades. Aquest tram ha durat poc i aviat hem tornat a trobar pista dura voltada de ginestes, fenassos i algun que altre queixal de vella que avisaven que estàvem arribant a la base de Montmaneu.
Tota aquesta tirada ha estat de pujada constant, sense gaira pendent però que, de tant en tant, et mostrava 10 metres de rampa al 18% que poc a poc t'agarrotava les cames. Finalment hem arribat al punt més alt de la ruta voltats de pins baixos i algun que altre matoll i, com bé ha dit Pep, ja no hem tornat a pujar mai més.
A partir d'aquest punt hem començat a baixar i serpentejar per senda tota l'estona fins arribar a la Granja d'Escarp. La flora ha tornat a passar dels pins baixos als fenassos i desprès, mentre fèiem la tornada a casa per la pista, bosc de ribera.

La durada total de la sortida ha estat de  4 hores i 32 minuts. Hem recorregut 49 Km i 766 metres de desnivell. Les meves dades han estat 114 bpm de mitjana i 1601 Kcal consumides.



A més avui he trobat company de ruta pel dimarts vinent.

Salut!

1 comentari:

  1. ostia noi al començar la cronica me pensava que estava escoltant a telecinco qui lo va parir


    ara vau fer una bona colleta ehh

    aixi es fa clap


    l'altra secció d'expedicons muntanyences pos pa un be i pa un anltre no tant

    ResponElimina