Sortida pel dinar del club. luto et circenses

 

      Portàvem uns dies que la meteorologia no donava treva per poder agafar la bici, de rodes grosses, i fer altra cosa que no fos pista. Però aquesta setmana, en motiu del dinar del club, teníem la cita, ja gairebé podríem dir tradició, de fer una sortida matinal amb BTT.

     A principis de setmana els pronòstics més optimistes apostaven perquè els camins estarien en perfecte estat per poder rodar però, desprès de passar 3 setmanes sense poder endinsar-nos en cap senda, la gran incògnita era si aquest cop les captarreres estarien ciclables o si ens hauríem de conformar en fer pista pistera cascabelera.

     La mica d'aire de dimarts i dijous, les poques pluges de dimecres i les ullades de sol que ha anat fent durant la setmana, han avivat l'esperança dels més trialeros i això s'ha deixat veure a l'hora de fer quòrum per sortir aquesta matinal. 16 ciclistes, feia molt temps que no coincidíem tantes rodes un diumenge al matí, hem sortit a gaudir del recorregut i de la companyia a les 8:00.

     Com és d'esperar quan hi ha tanta gent rodant junta el principi ha estat lent, el personal parla amb un i altre i ningú vol agafar la capdavantera de la grupeta per marcar ritme, però sobretot ningú vol decidir el recorregut a seguir. Com a Presi, i encara més perquè tenia que ser a l'hora a lloc, m'he vist obligat a agafar una mica el paper de sherpa i de ritmòmetre per no perdre temps divagant per pistes i camins.

     Un cop marcat el ritme, sense que ningú es quedés enrere, tocava decidir la ruta a seguir. Tenia claríssim que ens havíem de fer petar alguna senda de baixada, però no sabia quina. Per això primer he decidit d'anar rodant fins al refugi, tot per camí ample i en bon estat, i, un cop allí, fer una mica de debat sobre què podíem fer que no estès massa a l'obaga, perquè els camins estan bé, però a les obagues encara s'hi deixa veure fang i tolls d'aigua, per tant a les sendes encara ho trobaríem pitjor.

     La pujada fins al refugi ha servit per anar ficant les cames a lloc i anar igualant estats de forma. Un cop tots reagrupats la grupeta ha decidit de fer el "bosquet de domingo", pujar la "costa del bocadillo" i encarar la primera baixada per la "senda del cabirol". Tot aquest tram transcorre per cara sol (sobretot la senda del cabirol, el sol feia poc que s'havia aixecat i donava directament als ulls) i l'estat del terreny estava perfecte. Tothom pujava i baixava al seu ritme, sense apressurar ningú a ningú i, al tornar a ajuntar-nos tots han començat els canvis d'impressions sobre la primera baixada. Els ànims estaven ben amunt, ja solament pensàvem a veure quina altra baixada podíem encarar ara.

     Ens deixem anar fins a trobar la pista i rodem una mica fins l'entrada de la "senda de la cabra". Aquesta la faríem de pujada. La darrera senda que vam poder fer, ara fa 3 setmanes o 4, va ser aquesta de baixada i encara hi vam trobar fang a les zones més planes. Per anar al peu de Montmaneu i desviar-nos cap a la "senda de la cucaratxa negra".

     Torno a ficar-me davant a la pujada, amb Jordi llepant-me la roda. Tal i com anàvem pujant em venia a la ment la darrera part d'aquesta ascensió, si la fas fins dalt de tot, que té un regall i hi ha molta pedra solta....... ja se'm feia pesada sol de pensar-hi, entre això, les ganes de tornar a baixar i el poc poder de convicció que li ha fet falta a Jordi, enlloc d'arribar fins dalt ens hem desviat per baixar la "senda del Boc" (també s'ha de dir que ningú ha discrepat d'aquesta opció).
     L'estat d'aquesta senda, tot i poder-se baixar, ja no era tan bo. Es feia tota bé i es podia fer rapideta, però s'havia d'anar amb compte perquè a les zones menys empinades hi havia fang i no controlaves la bici.

     Un cop a baix, amb dos membres menys ( Albert i Pere havien hagut de marxar per obligacions familiars), Hem pujat pel barranc de la mina (espessa Balaguera) per, planejant de nou, anar a buscar la "senda de la cucaratxa negra". L'estat de tota la pujada és perfecte, ara hi ha aquell agarre que deixa més marge a error sense que et marxi la roda.

     I agafem la Cucaratxa negra, i l'agafem amb ganes. El començament està de pel·lícula, però desprès passa com amb la "senda del Boc", no pots deixar-te anar del tot perquè pots llepar en qualsevol lloc. De fet així m'ha passat a mí. A la part del final, quan la pendent ja es suau i et pots deixar anar perquè no hi ha girs tancats, m'ha aparegut una rodada plena d'aigua i fang i no he tingut temps a fer res més que no fos mirar de caure el més tou possible ( em consta que hi ha hagut alguna altra caiguda, alguna pujant i tot).

     Remuntem per la vall fera fent saltar algun que altre tap de l'oli, solament dels que han volgut provar com anaven de compressió al motor, i acabem pujant cap a l'esquerra fins a la costa dels pantanos. Aquí JX ens ha fet un birli-birloque marxant per un costat i tornant per un altre (ja ho té ell això) i desprès, quan ja tornàvem a ser tots junts, s'ha decidit de fer el mas de l'hereu de baixada ( la majoria dels que estàvem allí sempre l'havíem fet de pujada i, la veritat, no se m'hagués acudit a mi de fer-ho així. No m'imaginava que pogués ser tan entretinguda). Ens encarem cap avall i obrim gas. És baixada per camí estret, una mica trencat a llocs i una mica brut, però no es pot anomenar senda. Ademés és ràpid, però hi ha alguna curva que s'ha d'anar amb compte perquè surts de traça ràpid. L'hem gaudit com pocs pensàvem, al menys jo no m'ho esperava.

     A partir d'aquí a mi se m'ha fet tard i he hagut de deixar la grupeta i, tot i que hem fet el mateix camí de tornada, no he pogut acabar de compartir les rialles amb ells, i menys la cerveseta del final, i he apretat fins arribar a casa.

     Encara han sortit, tot i les parades per fer consensos, més de 45 kms i 900m de desnivell. Però en dies com avui no es valoren les distàncies si no les companyies.

     Gracies a tots per alegrar matins com aquest.

Salut!!!

Sortides de diumenge..... Les que més es troben a faltar.

 

  Si es vol assolir un objectiu esportiu no hi ha altra opció que entrenar per aconseguir-ho. Passa igual si vols anar millorant la teva condició física, a l'inici amb poc que facis ja millores però, a mesura que vas agafant forma, la cosa es complica i, si no portes una rutina i una disciplina marcada, t'estanques aviat.

     Aquest fet et porta, al menys a mi, a fer moltes sortides sol. L'ideal seria poder fer una grupeta amb característiques similars i mateixos objectius, però això pocs cops passa.

     Jo no dic que entrenant sol no gaudeixi, perquè sí que disfruto, però, desprès, les sortides com la d'aquest diumenge, amb una bona grupeta, sense cap objectiu d'intensitat, amb llibertat per fer el que et surti dels c......., les xales molt més.

     La ruta començava a les 7:15 des del lloc de sortida habitual. Ens vam congregar 11 ciclistes disposats a passar un bon matí pedalant.

     El recorregut a seguir el va escollir Pep aquest cop; anar a fer la Trialera de la Picarda, a veure com estava, remuntar cap al Monegre i fer la senda rocosa i desprès ja cap a casa.

     L'anada va ser en mode passeig, sense apretar a ningú i parant quan feia falta. Ademés jo vaig arrancar amb la roda de darrera perdent aire per la junta de la coberta amb la llanta. Al arribar al mas de l'hereu em va tocar parar a ficar la càmera perquè no hi havia manera que parés ( per sort el problema era que la darrera sortida en un escaló es va deure destalonar, perquè un cop a casa la vaig repassar i al tornar a inflar-la es va solucionar el problema), aquesta seria la primera parada d'unes quantes més que ens tocaria fer avui.

     Arribem a les antenes, on s'inicia la senda de la Picarda, i parem a fer una mossegada i a donar sortida a les primeres risses intenses de la jornada, el trajecte fins aquí ja havia estat entretingut, parlant amb uns i altres i amb algun punt còmic, però el moment de l'avituallament va ser com el colofó.

     Per sort havíem pogut riure de valent abans de començar la baixada, perquè el descens va ser llastimós. Les pluges havien esbarrancat tota la primera part de la senda, la que havia de ser més fàcil i factible, la segona part, ja complicada de per sí, estava impossible. Això deixava solament la part final per poder gaudir una mica de la bici.

     Aquí ens deixa Jordi, ha començat a pedalar fa dues o tres setmanes per lesió inguinal i encara no està per massa apretades, i nosaltres creuem el pont de Mequinensa per emprendre una pujada llarga i costosa. Hem de donar sort que el temps acompanya. Ens trobem, segurament, en una de les millors èpoques per poder pedalar en quan a climatologia i temperatura.

     La pujada cadascú la fa al seu ritme i aguantant el seu patiment, no entraré en detalls sobre qui ho va fer primer o darrer. Tots vam passar el nostre calvari particular, o almenys amb la intensitat que vam voler.

     Un cop remuntat el Monegre no ens va caldre pedalar gaire per arribar a la segona baixada de la jornada. Vam fer la foto de grup abans de començar el descens i aviat vam comprovar com aquesta senda tampoc estava per filigranes. Bici al coll i a patejar a tots els revolts. El Siux va trencar els rails del seient en un escaló que va agafar sense anar calat. Els demés a entrepussades vam poder sortejar la primera part, que era la més malmesa, i desprès ens vam anar deixant anar. Estàvem tots desperdigats, això sí. Els que van agafar la davantera es van precipitar al enllaçar amb la segona part de la senda i van acabar baixant per camí. Els que ens vam quedar més endarrere encara la vam poder gaudir en la part final.

     Amb el grup partit, Xavi, que va arribar amb els primers a Mequinensa, decideix d'anar tirant a veure si pot arribar a casa pedalant sobre la punta del seient.

     Al poc, mentre esperaven, Guerau veu que la roda de darrere li perd aire i no li sella. També decideix de fer via a veure si pot arribar a casa sense haver de ficar la càmera.

     Els demés esperen a que ens reagrupem i iniciem la tornada a casa. Una tornada a casa que, degut a les diferents parades que hem anat fent, als contratemps i a la lentitud de les baixades, ha de ser alegre. Ens enfilem els 8 que quedem i, a relleus per la carretera, anem fent kilòmetres a bon ritme. Fins que trobem a Guerau parat en una entrada de camí mirant de canviar la roda. Parem l'expedició i, entre tots, fem la feina que podia fer un ( s'ha de dir que la roda ja portava càmera i estava tota enganxada del líquid sellant que hi havia i va dificultar la tasca bastant).

     Finalment, sense cap punxada ni trencadissa més, vam fer carretera i manta fins tancar la sortida amb 55 kms i 850m de desnivell. Però si la matinal es fa amb bona companyia el que s'ha de valorar no són les dades sinó la experiència.

Salut!

   

II Half triatló Mequinensa

     Darrera competició de la temporada.

     En un any marcat per l'escassetat de curses, i pels contratemps, no tenia massa clar que haver-me ficat com a objectiu un mitja distància fos la millor opció, però havia de ficar a prova els nous coneixements com a entrenador nacional de triatló. Així que no hi havia volta endarrere.

     La setmana de més càrrega l'havia passat gairebé en blanc al haver canviat una ungla del peu. A començaments de setmana, sigui pels nervis, o sigui perquè realment les nenes em van enganxar una mica de gastroenteritis, vaig estar 3 dies amb molèsties estomacals, no "competia" des del cap de setmana del 19 de maig...... massa esperançador el resultat no era, però l'any passat no vaig poder acabar-la i tenia l'espina clavada encara. S'havia de provar sí o sí.

     L'area de transició és amb racks individuals igual que a la copa del món, i això ja anima. 

     La natació és a una sola volta, igual que la bici. 

     En el primer cas, per mi que no nado bé, gairebé m'estimo més a dues voltes, haver de fer 750m, ademés a contra corrent, per arribar a la primera boia se'm fa molt llarg. 

     En el cas de la bici és un luxe. 

     I la cursa a peu és a 4 voltes, per mi perfecte. Ajuda a controlar els temps i passes per meta, on sol estar tot el públic animant, 4 cops.

     Durant la setmana havia comptat el temps que m'hauria de costar fer la cursa segons els meus temps d'entrenament, tot i que amb el sector de bici que hi ha és complicat de saber, i, si la cosa no sortia massa bé, aniria sobre les 5 hores i 5 minuts. Com a molt ràpid podia acabar-la en 4 hores i 50 minuts.

     Diumenge pel matí arribo a Mequinensa pensant que tenia temps més que suficient per fer-ho tot ( descarregar el cotxe, Anar a control de material, acabar de canviar-me, deixar la bossa al guardarroba i, en cas que fos necessari, anar al lavabo), al final em toca córrer i no puc escalfar gens.

     I es fan les 8:00 i comença el triatló.

     NATACIÓ. Inicio la natació amb més calma que les darreres vegades, no tinc intenció d'agobiar-me i tenir pensaments d'abandonament a la primera de canvi. Això serà llarg i no cal patir tant. 

     Agafo uns peus i em fico aferrat a ells, com una rèmora, tota l'estona que puc.

     Tinc la sensació de no anar massa bé perquè em trobo molt sol, al començament he anat uns metres amb gent per tots els costats però ara solament noto els peus del de davant i poca cosa més.

     Al passar la segona boia, quan més o menys hauríem d'estar sobre la meitat del recorregut, miro el temps que porto. 19'18"...... Això serà llarg. Però la segona part del recorregut és a favor de riu i això es nota amb el ritme.

     Nado gairebé tot el tram llarg de tornada sense ningú a davant, per molt que intento augmentar ritme per agafar els peus del que porto a pocs metres no ho aconsegueixo, passo la tercera boia i començo a marcar el ritme jo als 4 o 5 que ens em trobat al gir.

     Vesso de l'aigua i inicio el trot cap a la T1 mentre miro el temps del primer sector. 33'52" (1:46 100m si en fiem de la majoria que deien que la natació era més llarga, 2000m són 1:42 100m TIEMPAZO).

     T1.  Casquets, taps i gafes a la mà. Al traure'm el neoprè es queden, tal com ho tinc previst, dins de la màniga. Em fico les gafes i el casc, avituallaments a la butxaca, neoprè fora (gairebé marxo sense dorsal), i surto cap al segon sector. 1:30 BON TEMPS.

     BICI. El començament és desastrós. Em marxa un peu al ficar-lo sobre la sabatilla i gairebé caic, he de parar a ficar-la bé. La llengüeta de la sabata dreta s'ha quedat tocant a la sola i no m'entra el peu, estic una bona estona mirant que coi passa. Durant aquest temps, que segurament no va ser molt encara que a mi em va semblar etern, em passen 7 ciclistes i em quedo una mica en terra de ningú. En principi aquest fet en un Half tampoc ha de tenir molta importància ja que no es pot anar a roda, però els primers metres per agafar aviada és impossible no ficar-te darrere de ningú i, al llarg del trajecte, comprovaré com aquests 8 o 10 ciclistes que van sortir amb mi van anar junts ( guardant les distàncies reglamentàries) tota l'estona.

     I agafo la primera pujada, la més forta, amb bones cames però sense voler donar-ho tot. Tinc motor dièsel i les arrancades de cavall sempre, i en qüestió de pocs metres, se'm tornen en parades de ruc.

     Tot el tram de bici és molt irregular, amb asfalt ondulat i parxejat, amb continus puja - baixa que castiguen les cames. Però aquest havia de ser el meu segment i no puc deixar-me anar.

     Vaig apretant les dents tota l'estona, intentant anar menjant i bevent cada quan ho tenia planificat, encara que l'estómac no està 100% i costa de passar l'aliment.

     Poc a poc, vaig veient com els ciclistes que em precedeixen em van traient metres i no puc fer-hi res, porto el ritme més alt que puc portar. La mitjana de pulsacions durant les 2 hores 44' que vaig pedalar al 80%FCR corroboren aquest fet.

     Anem a tocar la rotonda de Favara, tornem cap a Mequinensa, anem fins a Nonasp i de nou cap a Mequinensa.

     Vaig descomptant els kilòmetres que em falten per arribar als 8 últims que són clarament favorables, incloent la baixada del port de Mequinensa.

     Al darrer tram aprofito per ingerir el darrer gel i soltar una mica les cames. Preparo la T2 i desmunto amb 2h 44', com he dit abans. TEMPS NORMAL.

     T2. Deixo bici, casc fora, sabatilles de córrer dintre, gorra i giro el dorsal. 1:10 BON TEMPS.

     CURSA A PEU.  Entro al darrer sector amb 21 kms per davant i un ritme de 3:50 el primer kilòmetre. El temps és perfecte per poder fer una bona cursa, una mica núvol i bona temperatura gairebé sense aire. Regulo ritme per ficar-me sobre els 4:00 min/km que voldria portar durant tot el segment. km 2 a 4:01, km 3 a 4:06. Al final del 3r kilòmetre començo a notar agarrotament i principi de rampa al bast extern del quàdriceps dret, baixo ritme esperant que sigui culpa del canvi de disciplina i de treball muscular. L'avís es passa finalment. km 4 a 4:29. Torno a ficar-me a ritme però abans d'acabar el km 5 em passa el mateix a l'interior de la cuixa esquerra..... torno a baixar ritme i torna a passar-se. km 5 a 4:18. 

     Acabo la 1ª volta al circuït de 4. Miro el temps que porto i vaig millor del que esperava amb 3h44' i "solament" 16.000m per córrer ( vaig fent càlculs mentre corro per ajudar-me a passar l'estona i em surt acabar, si vaig a 4:00, en 4h 48'). Decideixo tornar-me conservador, no sigui que al següent avís no hi hagi solució, i em marco un ritme "còmode" entre 4:20 i 4:30.

     Així van passant els metres, uns millors que els altres, a cada volta hi ha un tram que se'm fa més feixuc. 

     Vaig refrescant-me i bevent dos o tres cops per volta, encara que no faci excessiva calor el motor va alt de temperatura.

     Al acabar la 2ª volta em prenc un gel (havia de ser a la 3ª però les rampetes del començament em fan avançar la ingesta). 2 voltes més i ja haurà acabat.

     Ritme mantingut tota l'estona fins als últims 1500, ara ja puc tornar a apretar. Obro una mica de gas, tampoc gaire que les cames estan molt tocades, i tanco aquests últims 1500 a 4:15 min/km. i 1h31'24" el segment TEMPS NORMAL-BO.

TEMPS TOTAL 4h52'35"

L'alegria ha vingut desprès, a part de l'alegria d'acabar amb un temps força bo per mi, al veure que amb aquest resultat he estat el 1r classificat absolut comarcal en mitja distància i el 3r classificat de la meva categoria del campionat d'Aragó de mitja distància.

SALUT!!

     

Rutón Prepirenaic amb el club veí.

 

 Sempre es agradable de poder rodar amb una bona grupeta i si, a sobre, ho fas per zones que no sols passar, encara més.
 
     Dissabte vam anar a una sortida que organitzava un grup de companys del Club Ciclista Fraga per Jaca. Del nostre club hi anàvem 4; Xavi "Sioux", JX, Calú i un servidor.

     Com sempre cadascú hi anava amb les seves expectatives i intencions. Uns a passar una jornada contemplativa rodant acompanyat, uns altres a preparar alguna marxa que tinguessin propera, altres a fer el que poguessin. Però la tònica general era anar a passar un bon dia amb bona companyia, i així va ser.

     La jornada començava molt aviat, com no podia ser d'altra manera si havíem d'arribar a Jaca per iniciar la ruta a les 8:00, a les 4:30 m'alçava del llit i iniciava un dia una mica atapeït.
     L'hora de sortida, des de l'estació d'autobusos de Fraga, era a les 5:30 però, com passa sempre que vas gent, es va sortir una mica més tard.   

     Viatge de 2 hores i escacs, que es va fer molt portador, i ens disposem a descarregar les bicis i acabar-nos de vestir...... amb una mica més de fresca de la que ens esperàvem però, tot i això, el tipus de vestimenta a portar seguia sent calça curta, "manguitos" i "xaleco". En part perquè esperàvem una millora considerable de la temperatura, en part perquè no portava res més.

     Amb 10' de retrás sobre l'horari marcat comencem la ruta que, segons el plànol, ens duria a fer 102 kms i 1600m de desnivell passant per les localitats de; Jaca, Castiello de Jaca, Aratorés, Borau, Aisa, Jasa, Puente de la Reina, Santa Cruz de la Seròs, el Monestir de San Juan de la Peña, i a Jaca de nou.

      No cal dir que, encara que els nivells físics eren diferents ( tants caps tants nivells), sempre mires de pedalar acompanyat i anar reagrupant-te per no despenjar o no despenjar-te molt dels companys. Per tant cadascú viu la ruta de forma particularment diferent a la resta del grup. En conseqüència les impressions i vivències que llegireu en aquest blog són les meves que poden variar, i segurament ho fan, amb els altres 16 components de l'expedició.

     Amb moltes ganes, gairebé les mateixes que fred, encarem els primers kilòmetres del recorregut en grupeta. Les primeres vistes dels pirineus feien preveure que seria una ruta marcada per la vistositat del paisatge, i així va ser. Continuament, sobretot quan rodàvem per carreteres embarrancades, agafaven ganes de parar i immortalitzar els quadres que anàvem descobrint pel camí.

     L'inici del recorregut és amb tendència baixadora, això accentua encara més la sensació de "rasca matutina", però dura poc. Sobre el Km 5, amb escassos 10 minuts de ruta, la tendència canvia i iniciem una pujada suau que no acabaria fins al cap de 10 Kms.
Això dels ports és curiós, hem estat pujant 10 Kms però de port solament n'hem fet 3....... a partir de quin % es considera port i en quin no?

     La primera baixada ha estat entretinguda, amb alguna curva compromesa, però es podia fer bé i rapideta. I, com que per aquestos "lares" o es puja o es baixa, sol deixar la baixada tornem a agafar port. 3 kms més per guanyar un altre cop 200m de desnivell.

     El 1r, 2n i 3r ports han estat molt pareguts, tant en llargada com en pendents. Força portadors ja que no hi ha hagut cap pendent que fos dura i llarga. La única diferència que hi ha hagut ha estat en l'estat de l'asfalt. Sobretot en el 3r, desprès d'Aisa que agafàvem una pista "asfaltada", pujant ja es veia que la conservació no era massa bona, però és que baixant......... baixant ha estat una odissea. Tramades de més de 100 m amb grava grossa i trencada durant uns 5 Kms, de fet ha estat en aquest tram on hem tingut la única punxada de la jornada. Però bé, les imatges un cop hem sortit d'aquesta zona gravel, han fet oblidar molt aviat el petit calvari passat.
Al agafar la carretera bona, amb tendència baixadora fins a Puente de la Reina de Jaca, la grupeta s'ha ficat a fer relleus. Ha estat un dels moments engrescadors del dia, veure com van passant els kilòmetres amb rapidesa, amb el vent a la cara i amb poc esforç......... És una de les drogues d'aquesta modalitat de bici.

     I Parada a repostar. A Puente de la Reina teníem reservat l'esmorzar. Entrepans de TXistorra, llonganissa i bacó amb formatge, amb el pa sense sucar amb tomàquet això sí..... estem a mig camí entre Huesca i Pamplona, Truita de patates, truita de TXistorra i torreznos. Evidentment aquestes viandes no es poden remullar si no és amb vi i, amb molta moderació, així ho vam fer.

     45 minuts més tard repreníem la marxa. Aquesta segona part havíem de recórrer els mateixos kilòmetres que la primera i més o menys el mateix desnivell, però era on hi havia la pujada més llarga i, alhora, amb les pendents més fortes encara que eren curtes.

     Amb l'esmorzar encara sense pair començar a pedalar s'ha fet dur, i al iniciar la primera pujada la Txistorra i la oliassa dels torreznos no han trigat a treure el cap. Per a més INRI aquesta primera pujada ha estat la més llarga, 8 kms, encara que les pendents han estat portadores fins desprès del Monestir vell de San Juan de la Peña, parada obligada a fer foto. Desprès hi ha un parell de rampons on he vist passar del 20% la pantalla del GPS. Però tot es poc quan la baixada s'ho mereix, i la que hem fet desprès s'ho mereixia, pel traçat i per les vistes.

     Per acabar encara quedava la darrera ascensió, per alguns agosarats la penúltima, amb un perfil semblant a les tres primeres, però amb un kilòmetre menys. Les cames encara tenien gasolina i he mirat de treure'n una mica..... per allò de no arribar a casa amb la sensació d'haver pogut fer més. Al final el Sioux i jo hem marxat una mica a la bretona, doncs a la tarda teníem un compromís.

     Si s'ha de resumir la ruta en una frase diria que ha estat una ruta espectacular, amb una companyia inmillorable..... jornada memorable.

Salut!!!!

XDD Almatret 2018

     Ja tornem a estar al març, aquest cop amb un any més com és d'esperar, i això vol dir que tinc marcades amb dues creus al calendari la XDD d'Almatret i la de Seròs. Aquest any ja és la 9ena edició. Novena edició d'una marxa que va començar al 2009 com a Xallenge de l'Aiguabarreig, amb David Duaigües i Josep Xavier Teixidó com a organitzadors i alma maters d'aquest esdeveniment que ha anat agafant tanta rellevància per les nostres comarques.

     Últimament solament corro a Almatret, a Seròs estic de co-organitzador i col·laborador, aquest any també ha estat així. A més és la primera marxa a la que assistim la grupeta amb la que solc sortir amb BTT i això hi dóna un plus de motivació i engrescament.

     Amb la planificació de triatló de mitjana distància que estic fent aquesta marxa no em quadrava massa, però l'he encabit sí o sí. Així doncs avui diumenge 11 de març hem anat a Almatret a pedalar, passar-ho bé, patir en la seva justa mesura, i saludar gent amb la que feia dies que no coincidia.

     La grupeta de Seròs constava de 18 ciclistes, cadascú amb els seus objectius, però amb les mateixes ganes de començar la jornada. Normalment no em fixo en l'estat de forma amb el que em llevo però, no sé perquè, avui sí. I m'ha semblat, amb el test Zugasti, que tenia el cos per a matraca.

     Solament sortir a escalfar ens hem trobat amb tres bicis al rentador traient fang fins i tot de dins  de les sirgues dels frens. I això ha fet començar a planejar l'ombra del dubte sobre si fer la marxa o no. Finalment les ganes, i l'experiència sobre el terreny on estàvem, han fet que prenguéssim la sortida.

     

Surto de la primeríssima línia de foc, però amb els que havien de ser els meus companys de ruta unes files més endarrere. Per això m'agafo la sortida amb calma fins que ens agrupem els tres; Jordi, Xavi el Sioux i jo.

     Quan arriba Xavi passa com un esperitat, i Jordi igual, em toca apretar les dents per poder-los agafar, i ho aconsegueixo un cop fet el bucle que torna a passar pel poble.

     El recorregut és el mateix que l'any passat, per això ens interessa fer el bucle i l'inici del recorregut a un ritme alt. Sabem que desprès dels primers 7 kilòmetres ( que són plans), aquest any 5,5 ja que han escurçat el bucle pel fang, ve la primera senda i has d'estar ben col·locat per no agafar taps.

     Agafem una grupeta de 10 o 12 ciclistes i anem amb ells fins l'últim kilòmetre, en aquest punt decidim apretar per ficar-nos davant al entrar a la senda...... i decidim malament, quan just arribem a les primeres posicions el grup ens torna a absorbir de nou. Suposo que tots sabien el que venia ara.

     Primera senda, l'agafem amb les orelles aixecades, esperant testejar l'estat del terreny. El fang està una mica més tou del que seria l'ideal però el grip segueix sent bo i no cal patir per la mecànica perquè no s'enganxa res a les rodes. Tot i entrar a la cua del grup el ritme de baixada ha estat bo, no tant com ens hagués agradat, perquè el biker que portàvem a davant ha deixat distanciar el grup, però no ens hem entretingut gens. És una senda llarga (6 kms), entretinguda (amb viratges, ziga zagues i tobogans) i sense complicacions (tret de les pedres mullades que et podien donar algun ensurt, com a més d'un li ha passat durant la ruta d'avui).

     Sense temps per planejar s'inicia la primera remuntada solament acabar de baixar. Remuntada que comença per camí i acaba per senda amb repetxets de cop de ronyó i pedra mullada que van deixant les cames tocades a cada metre de desnivell que vas ascendint. No pugem malament, però Xavi decideix amollar una mica perquè no sap si podrà aguantar tota l'estona a aquesta intensitat. Jordi el portem una mica més endarrere i no el veiem encara. Frenem una mica el ritme, i ens van passant alguns participants, fins que entrem a la senda a fila de a una. Aquí em fico a roda del meu predecessor i no el deixo de petja, a Xavi i Jordi els tinc unes 4 o 5 bicis més endarrere però suposo que ja m'agafaran.

     Mirador del David. La pujada ens deixa al Mirador del David (co-fundador de la marxa) on està el primer avituallament. Jo vaig bé de líquid, sòlid i cames, i aquí comença una altra senda de baixada ( a més és més tècnica que l'anterior, encara que més curta)............ no paro, sé que els altres dos faran igual.

     Estem dins de les 50 primeres posicions de la marxa i això fa que els que puguis agafar davant teu en les baixades no siguin molt lents. Gracies a això puc fer la senda de la Mina del Ricard, la que comença just desprès del Mirador del David, a un ritme decent. Ha estat una de les vegades que l'he gaudit més.

     Arribem a la part més baixa del circuït amb 20 kms, escassos 200 m de desnivell i encara no una hora des de l'inici. Però ara és quan comencen les coses serioses. Tenim gairebé 6 kms per davant de pujada continuada per guanyar 370m de desnivell, no em deixo arrossegar per la peresa i agafo ritme de pujada, sense apretar, per a que em puguin agafar els dos companys, però sense adormir-me.
Poc a poc em vaig trobant bé i agafo el primer kilòmetre d'aquesta ascensió, que sé que és el més dur, a un ritme que va deixant, poc a poc, als ciclistes que em vaig ensopegant durant la pujada. Em trobo bé ( potser el test Zugasti té algun fonament científic al fi i al cap) i tinc ganes de provar-me encara que sigui sol una mica.
Vaig mirant endarrere per veure on són Jordi i Xavi. Quan aconsegueixo divisar-los són dues corbes per sota,gairebé un kilòmetre, decideixo anar al meu ritme..... he de saber fins on puc arribar ara..... i els ho dic a crits.

     A partir d'aquí comença la meva XDD sol,mantenint un ritme fort però amb unes sensacions bones, molt bones.
Durant aquesta primera pujada em trobo a un molt bon company de bici i millor persona que va aprofitar per fer-me un vídeo , muchas gracias Antonio.

     Aquesta pujada, que té uns 5,5 kms, es fa per pista fins al km 2,5 i els altres 3 són per senda amb un bon seguit d'escalons que trenquen una mica el ritme i cansen les cames molt més que no pas el primer tram.

     Un cop a dalt toca planejar una mica, encara no 2,5 kms, i desprès el millor de la jornada. Una trialera de 2 kms que puc fer sol, sense ningú que m'enlenteixi per davant (solament  he trobat un ciclista a mitja senda, però s'ha apartat molt amablement al cap de 200 o 300 metres) ni ningú que m'apreti per darrere. He xalat com un nen petit.

     I ara ja la darrera pujada de la marxa. El comptakilòmetres marcava solament 30 kilòmetres recorreguts, la pujada en fa uns 5 o 6 més i jo esperava que acabéssim fent-ne uns 40 o 42, per tant me'n faltaven 5 que suposava que ens farien fer algun puja baixa per acabar de cascar les cames. Decideixo pujar a bon ritme però reservant-me un "cartutxo" per si de cas.
Aquest any he pujat el Tormo com mai, no vull dir que no anés forçant (sol cal mirar la mitjana de pulsacions de tota la marxa 162 el 83% del màxim), una cosa és trobar-se bé patint i l'altra no haver forçat gens, però ha estat un treball "agradable" no sé com definir-ho exactament, un "jodido pero contento" que deia l'amic Juanjo.

     En acabar de pujar el Tormo ja quedava poca cosa, 2 kilòmetres per arribar a meta.

     Al final m'han sortit 38 kms amb 1050 metres de desnivell i he parat el rellotge a 2 hores 8 minuts.
Part del mèrit suposo que també el té el canvi de màquina, de bici trail de 26" a una XC de 29" hi ha diferència, però és agradable veure com les coses van sortint bé.
Ara sol espero que arribi la pròxima marxa o cursa per tornar a provar-me.

Salut!

VI Duatló Ciutat de Fraga

     Ara feia temps que no em deixava caure per aquí. La raó d'aquest abandonament ha estat el curs d'Entrenador Nacional de Triatló, les pràctiques del qual m'han tingut bastant adduït i m'han deixat poc temps per a dedicar a aquest blog. Suposo que a partir d'ara, que ja l'he acabat, i que comencen les marxes i competicions del 2018, tindreu noticies meves més sovint.

     El motiu del retorn ha estat la primera competició de l'any, el VI duatló Ciutat de Fraga, que em servia com a Test d'estat físic per a l'inici de la segona part del Període específic. Període específic d'una planificació que tinc encarada a una competició de mitja distància que no existeix, però que segueixo fent perquè permet mantenir-me en forma per a les marxes que he d'anar fent durant aquesta primavera i per tenir un primer pico de forma abans d'iniciar la preparació de cara al II Triatló Half de Mequinensa (22 de juliol).

     El duatló d'aquest cap de setmana era en distància sprint (5kms de cursa a peu, 26km amb bici de carretera i 2,5 kms de cursa a peu), es feia a Fraga i la seva sortida era dissabte a les 15:30.

     La funció de la prova era mirar els ritmes i pulsacions de competició, treballar les transicions i veure les afectacions del sector de bici sobre els ritmes de carrera. Certament la cosa a anat molt bé i he acabat molt content dels resultats i les sensacions. A més estrenava trisuit del C.C. Seròs.

     Us estalviaré els passos previs a l'inici de la cursa sobre el control de material de boxes, i la preparació i escalfament, i aniré de cara al tall.

     Dorsal 144 de 200, això em deixa a les darreres places per a l'inici del primer sector, i més desprès que molts dels que estaven per darrera meu es colessin cap a les primeres places, cosa que jo no acabava d'entendre........ al començar a córrer vaig saber el perquè.
     Donen l'inici de la competició amb puntualitat britànica, el pilot de gent comença a fer el xiclet i per fi em toca mourem a mi. Tinc els meus dubtes sobre la velocitat que hauria de mantenir per poder acabar la cursa sense rebentar el motor, però la gent m'estira i sense voler em veig fent el primer quilòmetre en 3:33. Crec que he de baixar ritme o no acabaré la prova i ho faig, encara que mantenint un bon ritme que em permet anar pujant posicions. El segon cau en 4:41, 4:48 el tercer, 4:43 el quart i el final amb 4:47.

     Arriba la T1 i, entre el cansament i el canvi de llum del carrer a dins del pavelló ( tant la sortida, com les transicions, com l'arribada eren dins del pavelló multiusos del Sotet), durant un parell de segons no veig clar per on anar. Enfilo el passadís on tinc la bici. Em trec les sabatilles, em calço el casc, trec la bici del seu lloc ( s'utilitzen box individuals, iguals que a les series mundials, quina passada) i corro amb ella a la vora fins a la línia que et permet ficar-te a sobre de la bici. (49.1")

     Comença el meu sector, a veure com es portaran les cames desprès de 17 minuts al 91%. L'inici és bò i aviat es deixa caçar el primer ciclista. En poc més de 5 minuts ja porto una cua de 7 triatletes a roda. Solament tinc un objectiu i és aconseguir unir-me amb la grupeta que portem a uns 50m. Però ells porten molt bon ritme i no flaquegen gens, nosaltres sí. A estones els hi agafem terreny però sempre acaben per recuperar-lo.
     Passa la primera volta de bici i la nostra grupeta ja consta de 5, més una dotzena de xupadors de roda que no s'ofereixen en cap moment. En part emprenyat per la situació i en part motivat per fer el millor temps possible em capfico a poder agafar aquest grupet de 7 o 8 que portem a davant i que no aconseguim donar caça. Em fico el xip patidor i apreto durant dos o tres minuts, aconseguint reduir força la distància. M'aparto per a que el següent pugui acabar de tancar l'espai, però enlloc d'acabar contactant acabem per tornar a agafar-los distància. Torno a ficar-me a estirar del grup fins que falten uns 10m per juntar-nos amb la grupeta precedent, les cames comencen a no poder tirar tant i m'aparto a veure si ara sí que podem acabar agafant-los...... però no, tornen a anar-se'n i ja portem gairebé la meitat de la segona volta. L'únic que n'he tret, que no és poc, és tallar a la dotzena de paràsits i quedar-nos els 5 que, uns més uns menys, anem fent relleus.
     La segona volta no és per cremar-se i, veient que sol no podré aconseguir l'objectiu, decideixo mantenir el ritme que porta la grupeta sense socarrar-me les cames que desprès toquen 2.500m més de cursa a peu.

     T2 en millors condicions físiques que la T1. La faig ràpid encara que se m'enganxen les gafes al treure'm el casc. I surto decidit a mantenir el ritme de cursa anterior...... 2,5 Kms s'han de poder fer.(46.9")

     Porto davant meu a Albert Torres, sé que està dins del meu grup d'edat i pot ser que sigui el que em privi d'entrar a fer el Top10 de la categoria, així que l'he de passar.
     Intento marcar-me el millor ritme que pugui portar durant els 2500m que resten i, poc a poc, vaig agafant corredors. A l'Albert l'he pogut passar a la baixadeta de l'aparcament, però fins que no comencem a fer les ziga zagues no sabré si el porto pegat darrera disposat a passar-me a la recta de meta o no. Veig com vaig guanyant distància als meus perseguidors i calculo que no podré aconseguir als que porto davant, així que dosifico una mica per poder acabar guanyant una mica de ritme. El primer kilòmetre d'aquest tercer segment em surt a 3:32, el segon ( havent dosificat) a 3:44 i els darrers metres a 3:38.

     Paro el cronòmetre amb 1 hora 9 minuts, 5 minuts per darrera del primer absolut...... ni més ni menys que l' Eliseo Martín.

     El nivell d'aquest duatló és espectacular, amb una bona plantilla d'atletes de Monsó (breçol aragonès d'atletisme), has de baixar fins a la 10 posició de la general per trobar un atleta que passi dels 3:15 en els primers 5.000m.

     Bons resultats. Per ser un test he sortit molt content, sobretot del ritmes dels sectors de cursa a peu, el resultat ha estat molt bo, aconseguint una primera posició comarcal ( sóc del club triatló Fraga Baix Cinca), la 11 de la meva categoria ( esperava poder fer Top 10 però Sergi Escobar m'ha desbancat) i 55 de la general.

     He sortit molt motivat i esperançat pels possibles resultats d'aquest any.

     La setmana vinent toca gaudir més que patir amb la Xallenge David Duaigües a Almatret, la setmana següent a Seròs.

Salut!

Transplantbike 2017. Curta però intensa.

     Bé, no puc començar a explicar la experiència a la transplantbike sense tancar l'episodi del Triatló de Mequinensa.....

     En resum tot anava bé fins que, a la cursa a peu tal i com esperava, van començar les molèsties al bessó i vaig decidir plegar al km 2. El tram de natació, desprès d'un inici amb una mica d'angoixa va acabar al ritme esperat d'1:50 min/100m. Durant la bici vaig anar guanyant temps i alguna posició, el recorregut era trencacames però vaig anar apretant durant tot el recorregut, crec que vaig acabar sobre 30,5 km/h que em situava dins del top 30, i em deixava en bona posició per recuperar encara alguna posició durant la cursa a peu si no hagués estat lesionat. I a la cursa a peu vaig plegar tan bon punt el bessó em va fer els primers avisos, portant 2 kms no era qüestió de fer el ruc per acabar en un trencament serio i sense haver pogut acabar la prova igualment.
     Doncs això va ser el triatló de Mequinensa, la organització va estar a l'altura i el la localitat super abocada a l'esdeveniment. S'ha de recordar que començaven al matí amb el half, a primera hora de la tarda feien l'sprint i desprès encara hi havia el trikids. Realment és per aplaudir-ho.


     Diumenge 24 de setembre, dia de la TRANSPLANTBIKE d'Almenar, marxa de BTT que serveix per recaptar fons per a projectes de promoció de l'activitat física per a persones transplantades o amb enfermetats cròniques.
     Com no podia ser d'altra manera (i menys sent el meu gurú de la btt, la persona que em va iniciar en aquest món, per molt que a la seva germana més d'un dia li sàpiga greu, una persona transplantada) hi vaig anar acompanyat del que és la meva cama dreta ciclista ( que quedi clar que tinc més de dues cames pel que fa a companys de pedal), el Sioux.

     Havent discutit molt sobre quí estava en un inframón més profund d'estat de forma desprès de la FM i les vacances, vam decidir d'anar a fer la ruta curta, 30 kms i 400m positius ( la llarga arribava fins als 60 kms i 1000m, sortint a les 9:00 arribaríem tard a casa segur). Solament una consigna, si féiem la curta la féiem bé.

     La sortida es donava a les 9:00 i nosaltres estàvem ficats a tercera línia de parrella preparats per enganxar-nos al primer grup de ciclistes dels quals poguéssim mantenir el ritme.
    Els primers 1.500 m són controlats i a ritme molt suau, el que permet que anéssim amb el grup capdavanter, quan donin l"arreando" ja veurem què passarà.

     Amb el final de la neutralització iniciem una petita pujada de 1,5 kms per guanyar 80m de desnivell. Comença amb camí pedregós amb molt poc agarre però aviat tenim asfalt per fer les pendents més fortes i acabar amb un falç pla que deriva en pla total.
 
     Nosaltres perdem una mica de distància a les primeres fuetades i això es tradueix en un sobre esforç, un cop al pla, per poder enllaçar de nou amb el grup.

     Estàvem formant part del cap del lleó, però a quin preu? passaria factura més endavant? ritmes de 30 i 35 kms/h (que el meu GPS no marcava, el vaig portar mixonet tota la marxa) i pulsacions sobre el 90%...... la caldera havia de petar en qualsevol moment. Vam anar distanciant el segon grup de gent i, desprès d'una breu baixadeta, al primer tram de pujada amb pendents considerables i per camí, ens vam deixar anar una mica per poder recuperar i acabar la marxa amb dignnitat.

Amb el cap del lleó

     A partir d'aquest punt vam anar molt bé, amb poca gent per davant, gairebé ningú per darrera, i podent fer les baixades per senda ( molt, molt divertides, cosa que no m'esperava tractant-se de la marxa curta).

     La gràfica deixava entreveure tres parts clarament diferenciades de la ruta. Els primers 10 kms amb una pujada inicial i desprès tot pla, els segons 10 kms amb un seguit de pujabaixes molt divertits però trencacames, i els darrers 10 amb una baixada de començament i després plans de nou.

     La primera part va ser la més pesada per voler mantenir el ritme capdavanter,  al  segona ja anàvem al nostre ritme i la vam gaudir molt, i la tercera vam tornar a ficar una mica de velocitat de creuer per recuperar temps perdut.

     Vam acabar fent un temps total de 1h 24', entre la parada a l'avituallament i una altra a esperar a Xavi al final d'una senda on va entrar amb gent pel mig m'han sortit 1h i 12'. 19,6 km/h de mitjana, 22,3 km/h mitjana en moviment. No està malament per venir de l'inframón.

El Gurú

     En definitiva, una marxa força ben organitzada, el recorregut ben marcat, amb una bona colla d'sponsors al welcomepack, amb dinar i tirador de cervesa pagat amb la inscripció, i molt bon ambient. Esperem poder repetir l'any vinent.

     El bò de fer la ruta curta és que acabes molt aviat i agafes aigua calenta als vestuaris encara.