Si la Xallenge d'Almatret per mi comença dijous o divendres, que és quan començo a ficar la bici a punt per pedalar diumenge, la de Seròs comença en dilluns quan s'inicien els preparatius de la marxa.
Dilluns i dimarts són de traspàs de material d'Almatret cap a Seròs, a partir de dimecres comencem el marcatge de la ruta, que aquest any ha comportat alguna sorpresa desagradable amb el conseqüent canvi forçat de recorregut d'última hora, dijous seguim marcant i ultimant detalls, divendres més marcar més ultimar detalls i començar a preparar els obsequis, dissabte més marcar més ultimar més preparar i més córrer per a que diumenge a les 5:30 tot estigui a punt per anar muntant-ho tot.
Arriba diumenge i, per més que toqui matinar, el despertador no fa falta. A les 6:00 ja hi ha organitzadors i voluntaris que, igual que formiguetes, van fent a estibes poc a poquet a estones a corre cuita per a que abans de les 8:00 ja estigui tot enllestit.
Taulell per a les inscripcions i recollida de dorsals, zona per a la recollida de les bosses amb els obsequis, arcs de meta i d'entrada a la Fira ( aquest any es va montar una fira amb 7 o 8 stands) zona de barbacoes, pàrquing per a bicis, rentador de bicis, cartells de propaganda dels col·laboradors, etc....
A les 8 i escaig, quan tot semblava estar afilerat, em desmarco i vaig a vestir-me i a agafar la bici per anar a situar-me a la zona de sortida.
Com sempre el meu ritual és llarg, des de l'esmorzar de cereals fins a acabar de repassar l'aire de la bicicleta, per això quan arribo a la sortida em veig desplaçat a les posicions del final. Jordi i Sejo deuen ser més endavant perquè per més que miro no els puc arribar a veure.
Tinc just al costat a Aleix i a August i amb ells fem una mica de conya sobre l'estat físic de cadascú i de les pulsacions que portem sense haver ni escalfat. Això em preocupa perquè, si he d'arribar a agafar a Josep i a Jordi, em tocarà pedalar amb ganes durant una bona estona, a perill de fer una trencadissa i haver-me de quedar al refugi a fer motor.
Donen la sortida després de dir unes paraules en record del David i d'advertir a tots els corredors d'una corba de més de 180º que hi ha al final d'una baixada asfaltada on s'arriba amb molta velocitat.
A perill de fer-me pesat repetiré que les meves sortides són molt dolentes, i avui a sobre tenia a molta gent per davant...... no cal dir res més.
Comencem fent un bucle, igual que l'any anterior, tot per asfalt abans de tornar a passar per meta. Iniciem amb sortida controlada per carretera plana on intento anar guanyant posicions, desprès tocarà pujar un camí asfaltat de prop d'un kilòmetre de durada amb forta pendent. Arribo a l'inici de l'ascensió faltat d'aire degut al no escalfament i al començar fort per mirar d'agafar als que havien de ser els meus dos companys de ruta, en aquest punt, i en la situació que em trobo, decideixo de pujar més suau....... si no dosifico segurament tindré problemes en breu.
Em sorprenc per pujar a una velocitat prou digna pel descansat que vaig i a l'arribar a dalt torno a forçar sabedor que en menys de 500 metres tocarà baixar ràpid i després tornar a passar per meta.
Porto a Gerard del Manxa a davant durant tota la baixada, el pas per l'arc de sortida-arribada i tot el tram fins arribar al camí del riu.
Passar de nou per la zona de sortida implica crits d'ànims de tots els que estan allí, que no són pocs, i la conseqüent esperonada per anar guanyant posicions.
El cor em va sobre un 90% durant uns 10' i desprès el Garmin decideix que no vol treballar tant i em deixa sense monitor de freqüència cardíaca...... tocarà anar per sensacions.
Segona pujada, tot just quan portem 6.700 metres de recorregut ( fets en 13' i mig, ara sé perquè em notava tant ofegat). Tant aquesta com l'anterior no són pujades llargues, tot just arriben al km, però tenen uns percentatges de mitjana per sobre del 10%. Puc veure dos mallots del C.C. Seròs a pocs metres davant meu, solament poden ser Pep i Jordi, això em dóna gas i augmento una mica la cadència. Els aconsegueixo agafar quan agafem una mica de pla just abans d'iniciar la pujada continuada que ens deixaria al Refugi dels Caçadors, primer avituallament de la marxa, al cap de 10 Kms i 250 metres d'ascens.
Els demano que, avanç de començar a agafar ritme de nou, em deixin agafar alè. El sobre esforç realitzat per poder agafar-los m'ha deixat sense respiració.
Aviat comencem a anar al ritme que toca. Jordi és el que comença estirant el trio i els altres dos anem alternant-nos una mica a la part del darrere.
La pujada suau ens va tocant poc a poc i, conscients que hi havia un tram de senda amb un inici complicat tot just abans del Refugi, decidim soltar una mica el gas per agafar-lo amb garanties de no haver de ficar el peu a terra.
Aconseguim arribar a l'avituallament sense fer cap "fiasco" i continuem sense parar gens.
Tenim una mini senda de baixada per agafar un altre cop un camí que cada cop es complica més i ens porta al primer cor de colom de la jornada, desconec el percentatge de la rampa però estic segur que a la part final rascava el 20, i tot això fet per senda amb el ferm polsós que et feia perdre aderhència. Amb tot i això encara no ens ha fet falta descalar i emprenem la senda feta nova per aquesta edició amb el cor pels núvols però amb la moral ben alta.
Cada cop em trobo millor, aquestes darreres pujades les he fet l'últim del tres perquè, tant Jordi com Sejo, sempre han pujat amb més garanties però avui em sentia més fort que la setmana passada, i tal com anava passant el temps i els quilòmetres, i veia que no tenia cap problema en portar un bon ritme i sortejar els trams tècnics sense problema, el sentiment d'haver treballat bé durant la setmana s'anava apoderant de mi i m'ajudava a no sentir les cames cansades.
Arribem al segon cor de colom, la senda dels javalins de pujada, torno a cedir el lloc als dos companys per por a fer-los baixar de la bici si jo no podia pujar bé. Seria l'últim cop que ho faria durant aquesta sortida.
A partir d'ara anàvem al meu terreny i em tocava gaudir de les baixades tècniques.
Ja som a la plana de Montmaneu, lloc on es ficava el gomet i tenies uns minuts per recuperar de la pujada abans de començar el seguit de sendes de pujada i baixada que ens portaven a la base de Montmaneu. 26 Kms i 80', això ens marca que a la meitat del recorregut encara anem aguantant els 20Km/h de mitjana.
M'avanço per iniciar els descensos. Tot i començar sense ningú que em faci ralentir, aviat m'empego a un grup de tres ciclistes que em fan parar i ficar el peu a terra quan les coses es comencen a ficar lletges. Intento buscar un punt per passar però tot és singletrack i és impossible, per això els deixo anar una mica per poder fer la resta de la senda com a mi m'agrada. A la S un biker para i s'aparta per a que passi, al darrer tram abans de començar el planet intermig un altre ciclista també para i em cedeix el pas....... Això ja s'encara millor, inicio el tram de pedalar un altre cop amb la vista lliure però...... poc dura l'alegria. Aviat un grup de 4 corredors més em mata el ritme fins acabar la baixada.
Per pujar la Cabra el ritme ja m'està bé perquè em permet pujar còmode i, abans de començar el boc puc convèncer al noi que porto davant per a que em cedeixi el pas. Torno a accelerar les cames fins arribar a la Boc Gate, allí l'alegria s'esvaeix en forma de 5 participants que no porten el ritme que m'agrada per a fer aquesta senda aprofitant els peralts i els trams ratoliners...... em diverteixo, però no com voldria.
El divertiment ha durat 4.500 metres, i ara torna el patiment de 4 Kms més de pujada fins arribar a la base de Montmaneu. Iniciem la pujada i espero als altres components del trio. Quan ens ajuntem decidim de parar a l'avituallament de "l'espessa" per beure i menjar una mica per preparar el cos, sabíem el recorregut i desprès del que ens quedava per pujar tot era en tendència baixadora ( incloent dues sendes, la Clàssica i l'entrepins) i ja no pararíem més fins arribar a meta..... o almenys això ens pensàvem.
Sense pressa però sobretot sense pausa, així ens emprenem la pujada. Solament té un tram complicat on has de pujar sortejant un regall que agafa tot el mig del camí, la resta és qüestió de cames i bona posició a la bici.
Durant tota aquesta estona no ens ha avançat gairebé cap corredor, nosaltres tampoc hem pujat gaires posicions, això ens situa en una franja de ciclistes amb una condició física similar a la nostra. Però al arribar a dalt de l'espessa podem deixar endarrere a un grupet de 4 o 5 i abans de començar a baixar de nou, havent remuntat Montmaneu, encara hem passat un parell més de participants. Bona senyal, ara hem d'anar agafant algun que altre cadàver que està pagant portar un ritme massa alt al principi i no sap que encara li queden 15 Kms per arribar.
Clàssica feta sense ningú pel mig, ara sí, la primera senda que puc fer com vull.
Al arribar a la baixada de la basseta del sant dimoni em trobo un ciclista al terra que no es pot aixecar i un altre que s'interessa pel seu estat. Paro, com és obligat per qualsevol persona amb una mica de sentit comú, i m'interesso per l'accidentat. Es queixa molt de la cadera. L'altre ciclista va a avisar al següent punt de control sobre l'accident i jo em quedo amb el noi que no es queixa però amb la cara ja transmet el dolor que deu tenir.
Arriben Jordi i Sejo i es queden amb mi per ajudar si cal, mentrestant no paren de passar ciclistes preguntant per si fa falta ajuda i els anem fent seguir endavant.
Finalment arriba Antonio Estruga, esbufegant per pujar corrent des del lloc on era. Amb l'emisora podem comunicar-nos amb l'organització i ens informen que està venint un vehicle de bombers per fer el trasllat.
Amb la feina feta, i 7 minuts parats, tornem a vellugar-nos deixant a Antonio d'encarregat.
De la resta del recorregut no sé que més dir....... el 70% era senda, el 70% hem anat sense ningú fent paron, el 100% l'hem gaudit com a nens tots tres.
Com sempre la darrera rampa que et dóna l'entrada als edificis del poble acaba d'exprimir-te les cames encara que no ho vulguis per valorar encara més, si això és possible, el scrits d'ànims dels voluntaris i assistents a l'acte.
Aquest any hem arribat el trinomi alhora. I he de dir que m'he divertit més que els anys que feia la cursa pràcticament sol.
A l'arribada els organitzadors ens tenien preparada la darrera sorpresa, una tarima de més d'1 metre d'alçada per on tots els participants hi accedien mitjançant una rampa......... Tot un espectacle aquesta Xallenge David Duaigües.
Salut!
PD: Em van enviar aquestes fotos dient - una imatge val més que mil paraules- i em va treure una rialla. Espero que us serveixen, a tots aquells que no heu vingut mai a fer la Xallenge, per saber el bon ambient que hi ha dins i fora de la marxa.
.jpg)
