diumenge, 2 de desembre del 2018

Sortida pel dinar del club. luto et circenses

 


      Portàvem uns dies que la meteorologia no donava treva per poder agafar la bici, de rodes grosses, i fer altra cosa que no fos pista. Però aquesta setmana, en motiu del dinar del club, teníem la cita, ja gairebé podríem dir tradició, de fer una sortida matinal amb BTT.

     A principis de setmana els pronòstics més optimistes apostaven perquè els camins estarien en perfecte estat per poder rodar però, desprès de passar 3 setmanes sense poder endinsar-nos en cap senda, la gran incògnita era si aquest cop les captarreres estarien ciclables o si ens hauríem de conformar en fer pista pistera cascabelera.

     La mica d'aire de dimarts i dijous, les poques pluges de dimecres i les ullades de sol que ha anat fent durant la setmana, han avivat l'esperança dels més trialeros i això s'ha deixat veure a l'hora de fer quòrum per sortir aquesta matinal. 16 ciclistes, feia molt temps que no coincidíem tantes rodes un diumenge al matí, hem sortit a gaudir del recorregut i de la companyia a les 8:00.

     Com és d'esperar quan hi ha tanta gent rodant junta el principi ha estat lent, el personal parla amb un i altre i ningú vol agafar la capdavantera de la grupeta per marcar ritme, però sobretot ningú vol decidir el recorregut a seguir. Com a Presi, i encara més perquè tenia que ser a l'hora a lloc, m'he vist obligat a agafar una mica el paper de sherpa i de ritmòmetre per no perdre temps divagant per pistes i camins.

     Un cop marcat el ritme, sense que ningú es quedés enrere, tocava decidir la ruta a seguir. Tenia claríssim que ens havíem de fer petar alguna senda de baixada, però no sabia quina. Per això primer he decidit d'anar rodant fins al refugi, tot per camí ample i en bon estat, i, un cop allí, fer una mica de debat sobre què podíem fer que no estès massa a l'obaga, perquè els camins estan bé, però a les obagues encara s'hi deixa veure fang i tolls d'aigua, per tant a les sendes encara ho trobaríem pitjor.

     La pujada fins al refugi ha servit per anar ficant les cames a lloc i anar igualant estats de forma. Un cop tots reagrupats la grupeta ha decidit de fer el "bosquet de domingo", pujar la "costa del bocadillo" i encarar la primera baixada per la "senda del cabirol". Tot aquest tram transcorre per cara sol (sobretot la senda del cabirol, el sol feia poc que s'havia aixecat i donava directament als ulls) i l'estat del terreny estava perfecte. Tothom pujava i baixava al seu ritme, sense apressurar ningú a ningú i, al tornar a ajuntar-nos tots han començat els canvis d'impressions sobre la primera baixada. Els ànims estaven ben amunt, ja solament pensàvem a veure quina altra baixada podíem encarar ara.

     Ens deixem anar fins a trobar la pista i rodem una mica fins l'entrada de la "senda de la cabra". Aquesta la faríem de pujada. La darrera senda que vam poder fer, ara fa 3 setmanes o 4, va ser aquesta de baixada i encara hi vam trobar fang a les zones més planes. Per anar al peu de Montmaneu i desviar-nos cap a la "senda de la cucaratxa negra".

     Torno a ficar-me davant a la pujada, amb Jordi llepant-me la roda. Tal i com anàvem pujant em venia a la ment la darrera part d'aquesta ascensió, si la fas fins dalt de tot, que té un regall i hi ha molta pedra solta....... ja se'm feia pesada sol de pensar-hi, entre això, les ganes de tornar a baixar i el poc poder de convicció que li ha fet falta a Jordi, enlloc d'arribar fins dalt ens hem desviat per baixar la "senda del Boc" (també s'ha de dir que ningú ha discrepat d'aquesta opció).
     L'estat d'aquesta senda, tot i poder-se baixar, ja no era tan bo. Es feia tota bé i es podia fer rapideta, però s'havia d'anar amb compte perquè a les zones menys empinades hi havia fang i no controlaves la bici.

     Un cop a baix, amb dos membres menys ( Albert i Pere havien hagut de marxar per obligacions familiars), Hem pujat pel barranc de la mina (espessa Balaguera) per, planejant de nou, anar a buscar la "senda de la cucaratxa negra". L'estat de tota la pujada és perfecte, ara hi ha aquell agarre que deixa més marge a error sense que et marxi la roda.

     I agafem la Cucaratxa negra, i l'agafem amb ganes. El començament està de pel·lícula, però desprès passa com amb la "senda del Boc", no pots deixar-te anar del tot perquè pots llepar en qualsevol lloc. De fet així m'ha passat a mí. A la part del final, quan la pendent ja es suau i et pots deixar anar perquè no hi ha girs tancats, m'ha aparegut una rodada plena d'aigua i fang i no he tingut temps a fer res més que no fos mirar de caure el més tou possible ( em consta que hi ha hagut alguna altra caiguda, alguna pujant i tot).

     Remuntem per la vall fera fent saltar algun que altre tap de l'oli, solament dels que han volgut provar com anaven de compressió al motor, i acabem pujant cap a l'esquerra fins a la costa dels pantanos. Aquí JX ens ha fet un birli-birloque marxant per un costat i tornant per un altre (ja ho té ell això) i desprès, quan ja tornàvem a ser tots junts, s'ha decidit de fer el mas de l'hereu de baixada ( la majoria dels que estàvem allí sempre l'havíem fet de pujada i, la veritat, no se m'hagués acudit a mi de fer-ho així. No m'imaginava que pogués ser tan entretinguda). Ens encarem cap avall i obrim gas. És baixada per camí estret, una mica trencat a llocs i una mica brut, però no es pot anomenar senda. Ademés és ràpid, però hi ha alguna curva que s'ha d'anar amb compte perquè surts de traça ràpid. L'hem gaudit com pocs pensàvem, al menys jo no m'ho esperava.

     A partir d'aquí a mi se m'ha fet tard i he hagut de deixar la grupeta i, tot i que hem fet el mateix camí de tornada, no he pogut acabar de compartir les rialles amb ells, i menys la cerveseta del final, i he apretat fins arribar a casa.

     Encara han sortit, tot i les parades per fer consensos, més de 45 kms i 900m de desnivell. Però en dies com avui no es valoren les distàncies si no les companyies.

     Gracies a tots per alegrar matins com aquest.


Salut!!!