dijous, 30 de març del 2017

Motivació a Topeeeeee!!!!!



Dues setmanes amb poca activitat aquestes passades. Entre la organització de la XDD de Seròs, que va anar molt bé, i la lesió de bessó de dimarts fent séries de cursa a peu, he hagut de fer mans i mànigues per poder portar una seguida decent.

L'únic punt positiu que hi he trobat és que, al no poder entrenar la cursa, dedico, i dedicaré, una hora més setmanal a la natació. a veure si així aconseguim minvar aquests dies passats de fallides aquàtiques.


La dentrada fora d'hora a aquest blog no la faig per lamentar-me d'aquestes setmanes passades, sinó per anunciar un fet que em fa molta il·lusió, que l'any passat no vaig poder fer però que per fí aquest any sembla que la cosa ja està enfilada.

Senyores i senyors. Us presento al que possiblement, si tot va bé ( no serà per ganes i motivació), dintre d'uns mesos tindrà nova titulació.




Salut!

diumenge, 12 de març del 2017

XDD Almatret 2017. Com sempre.






No cal dir que és una de les curses referència del nostre territori. Per recorregut, per ambient, per voluntariat i per més coses que, si no l'has fet mai no es poden explicar.

Nosaltres, i quan dic nosaltres em refereixo a Jordi, Sejo, Xavi el "Sioux" i jo, sempre ens l'emprenem amb especials ganes ja que forma part d'un duet de curses de la qual col·laborem una mica com a organitzadors, una mica com a voluntaris, i perquè ens queda molt a prop de casa ( ja que la Xallenge de Seròs no la correm).

Els preparatius han estat els de sempre, bici, vestuari i avituallaments preparats des d'un o dos dies abans, i poques hores de dormir la nit anterior..... res de nou.

L'objectiu d'aquest any era millorar el temps de l'any anterior i de passada, ja que el recorregut era el mateix que al 2016, treure'ns de dubtes sobre si estem en millor, igual o pitjor estat de forma que ara fa 359 dies. He de dir que l'altre cop a Sejo se li va afluixar la cala i vam estar parats una bona estona arranjant-ho, per tant hauria de ser possible de millorar el temps....... Exceptuant a Jordi que no ens va esperar ( aquí va la punyaladeta per l'esquena, Jordi).

Arribem a Almatret amb temps suficient per fer la recollida de dorsals i acabar de vestir-nos abans d'escalfar una mica, fet que a mi em serveix de ben poc perquè sempre surto asfixiat, saludem a les amistats, ens fem la foto de rigor dels que aparquem a les piscines i som del C.C. Seròs, i anem a ficar temperatura a "las piernacas".

Aquest any escalfem poc perquè sempre arribàvem quan l'arc de sortida-meta estava copsat i ens tocava ficar davant de tot d'estrangis. Avui ens hem ficat on tocava.

Esperem una estona mentre a algú se li fiquen les pulsacions pels núvols sense bellugar ni els ulls, es fa el parlament en record al David, foto de l'organització i FOC!

I a foc sortim, el cotxe de bombers marca la velocitat controlada de l'inici de cursa, res.... 300 metres, tot i això ja es senten frenades i rodes que s'arrosseguen per terra, els PROS estan neguitosos..... nosaltres també per això. S'aparten els bombers ( que curiosament són els encarregats d'apagar focs) i les flamarades s'escampen per tot arreu.

El que té començar al capdavant de la sortida és que et solen passar bastants ciclistes abans no et quedes dins del grup que et toca, i jo que aquestos començaments se'm donen fatal..... ja no us dic.

El tema és que quan tornem a fer els plans, després del bucle que ens fa tornar al poble, anem ofegats tots 4. Intentem portar un ritme el més alt possible perquè sabem que entrar mal col·locat a la senda ens penalitza. Nosaltres no serem de pujar, però baixant ens agrada poder gaudir i solem anar més ràpid que els que ens aguanten el ritme rodant.

Efectivament, entrem a la senda afilerats, amb molta gent per davant i encara més per darrera. el Sioux ha tingut sort i s'ha pogut colar davant. Entre ell i nosaltres hi ha solament 4 ciclistes, però el ritme dels que ens precedeixen a nosaltres fa que no el veguessim en tota la baixada.

A Almatret es planeja poc, i si ho fas ho fas a dalt a l'altiplà, per la vora del riu tan bon punt toques fons et fan tornar a pujar. Per això just arribar a la cota baixa toca pujar corones i baixar ritme. El Sioux no sé quan temps ens ha arribat a treure, però ens el trobem al cap de poca estona pujant a ritme suau per esperar-nos. Un cop tots 4 junts ja no ens separarem fins arribar a la següent baixada.
La remuntada que fem ara, la primera, comença per camí una mica pedregós i acaba per senda amb repetxets petits però pendents, alguna escaleta i, a la part final algun que altre cop de ronyo. De cara a la darrera pujada tot això va sumant cansament i restant energia a les cames.

La pujada acaba al monument al David, on hi ha el primer avituallament i es separa la marxa curta de la llarga. Veient que el grup de gent que portem davant paren a recuperar i menjar i beure, i que teníem la via lliure per seguir, decidim no parar i agafar la senda de la Mina del Ricard per fer la ruta llarga.
Entrem al corriol en el mateix ordre que hem fet la pujada; Xavi el primer, jo segon, Jordi tercer i Sejo l'últim dels quatre.
Podem fer la major part del tram més pla, el de puja baixes, al nostre ritme, gaudint a la velocitat que volem. Per desgràcia la última part d'aquest tram i el començament del següent que és més pendent, trencat i el que alliberes més adrenalina, portem un biker precedint-nos que no ens dóna pas i que ens fa anar bastant poc a poc. Finalment el podem passar i fer una part de la senda ràpid, fins tornar a trobar, ja al final del tot dos biciclistes més que ens marquen el ritme fins al final.

Quan agafem el camí, descendent, que porta a "l'embarcadero" baixem esperant a Jordi i Sejo, que no han pogut baixar amb nosaltres, per iniciar la pujada junts.
Diumenge passat, aquesta pujada, la vam fer tota pel camí asfaltat. Avui comença igual però a la meitat, a l'altura del monument del David ( per on havíem passat just abans de fer la "Mina del Ricard") segueix per senda fins arribar a dalt als plans.
Jo em trobo bé de cames i vull mirar si puc portar el ritme de pujada de la setmana passada. Mantinc cadència bona pujant i em fico a pulsacions altes però em trobo còmode i bé. Vull arribar així fins a la meitat, on et desvien per agafar la senda, perquè sé que allí tornem a tenir avituallament i així de passada pararé per menjar i beure. Són 2,5 kms de pujada i els acabo fent en uns 15', no és que sigui un ritme per poder competir en cap lloc, però per mi està molt bé.
Paro a l'avituallament a esperar als altres components del quartet. El que semblava una distància molt llarga es tradueix en solament 2' d'espera i, un cop tots junts de nou, seguim amb la marxa. En aquest punt és on veiem l'acte paranormal de la setmana; un usuari d'una e-bike prenent-se un gel...... també fan falta aquestes injecccions de glucosa quan portes una bici amb pedaleig assistit???????

El final de la pujada és enganyosa, 4 kms per pujar 150 metres, però va guanyant altitud a base de repetxets que trenquen el ritme i carreguen les cames. El mateix desnivell fet de forma sostinguda cansa la meitat i es puja més ràpid.
Les meves cames segueixen estant bé quan coronem i em permeto agafar bon ritme planejant per intentar ficar-me a la baixada, que sé que l'hem de fer per la senda nova del 2016, sense gent davant. Darrere Xavi encapçala el trenet dels masovers per donar-me caça i entrar a la senda amb mi. Disortadament, tot i passar davant d'algun ciclista, entro darrere de 3 bikers que, encara que no han parat en cap moment, no anaven ràpid.

Aquesta senda final és llarga, ràpida i tècnica. Si no la coneixes, i si la coneixes també, et va carregant cames i braços i costa de poder fer tota sencera sense parar si vas agarrotat sobre la bici. Suposo que aquesta falta de pràctica ha estat la que ha fet que la gent que portava davant anés cometent errors que ens han permès anar passant-los un a un - menció especial al darrer de passar dels tres, que pensava que l'havia d'arroplegar penjat d'un arbre. Desprès d'un tobogan molt pendent s'ha encarat descontrolat al wallride "d'efrente", enlloc d'encarar-lo lateralment per a que la bici girés l'ha agafat frontal. La bici li ha pujat i baixat encara més descontrolada contra els matolls. No ha arribat a caure, però.....-.
Després d'uns metres de glòria hem tornat a agafar grupeta i em acabat la senda darrera seu.

El TORMO.
Capítol especial per aquesta pujada, la darrera. Quan l'e de fer sempre em ve al cap el primer cop que la vaig pujar, un migdia d'estiu, amb un sol que trencava les pedres. Des d'aquell dia que quan penso amb aquesta pujada les cames em fan figa abans de començar.
No és que sigui pitjor, ni millor tampoc, que la de "l'embarcadera". Són uns 5 kms per fer 350 m de desnivell. Però el fet de ser la darrera li dóna un plus de dificultat.

Avui però li he perdut el respecte. Ha estat una d'aquelles pujades que les gaudeixes, patint evidentment però..... al que ens agrada això de la bici hi ha cops que pateixes i gaudeixes a parts iguals. Mantenia un ritme que em permetia pujar "Jodido pero contento" com deia el nostre amic Juanjo, i quan notes això encara puges més motivat.  Possiblement pujar a un puntet més de gas hagués desencadenat una explosió monumental, però jo em quedo amb les sensacions que he tingut avui.

Arribem dalt els 4 junts i ara ja solament ens queda marejar la perdiu una mica fins arribar a meta. Els puja- baixes de sempre, amb alguna casporrada inclosa per rematar les cames, i parem el temps en 2 h 31'. 20' menys que l'any passat, per tant repte aconseguit..... bé..... Jordi no, ell l'any passat va acabar amb el mateix temps, però segurament no va disfrutar tant com avui.

La setmana vinent ens veiem a Seròs.

Salut!

divendres, 10 de març del 2017

Reincident



Aquesta setmana he tornat a pecar.

Desprès de la sortida de diumenge el dilluns em vaig saltar l'entrenament, i de què era?.... pues de natació, com sempre.

Aquest cop faig la crònica divendres per la nit perquè demà dissabte el descansaré per estar millor diumenge a la Xallenge David Duaigües, a veure si aquells bandarres no em passen la mà per la cara al Tormo. D'aquesta manera deixo la sortida de diumenge per poder fer una crònica per ella sola.

Els altres entrenaments els he modificat, agafant-me aquesta setmana com si fos de compensació per no carregar massa de cara al cap de setmana.

Dimarts i divendres cursa. dimarts series de 500 mirant de ser més ràpid que l'altra setmana ( el descans era de 1' enlloc de 30") però no vaig poder. Divendres tirada de 10.000 còmodes, a 4:46.

Dimarts i dijous sessions de ciclo indoor. Dimarts de recuperació i dijous suau amb 3 picos d'intensitat.

Dimecres natació. 2.100 metres agònics al final.


ACTIVITAT       TEMPS      KMS

NATACIÓ            49' 10"        2,1

CURSA              1h 43' 54"    22,4

BICI                   3h 58'           76,5

diumenge, 5 de març del 2017

4 cavalquen junts "again"



Com no podia ser d'altra manera la sortida d'avui diumenge me l'he agafat amb moltes ganes.
Feia molt temps que no sortíem a pedalar els 4 masovers junts, feia encara més temps que no anava a Almatret a baixar les seves sendes llargues i pujar els seus camins inacabables. Però sobretot tenia ganes de fer una sortida a divertir-me, sense mirar pulsòmetres ni ritmes, casporrejant i apretant quan em vingués de gust, conversant i fent broma quan la situació ho requerís. En definitiva, gaudint de la BTT de la manera que aquest esport et permet fer-ho i de la manera que em va enganxar ja fa...... no sé quants anys.

La melodia de l'afilador sonava al grup de watsap des de dimecres per la tarda. Això volia dir parir o morir, i sabia que moriria. Però al menys morir amb les botes ficades.

Amb el neguit igual que un nen petit, tal i com em passa quan vaig a una cursa, vaig passar el dissabte a la nit dormint molt poc. A la qual cosa hi va contribuir la tos de la pobra Arlet que no sabia com calmar-li i que dormís tranquil·la.

Fos com fos ha arribat el diumenge al matí i ens hem trobat amb Jordi, Sejo i el Sioux per realitzar la ruta que teníem pensada per avui: Anar a Almatret, fer un parell de baixades i tornar cap a casa.
No teníem massa clar els kilòmetres que sortirien ni el desnivell, l'únic que sabíem era que arribaríem passat el migdia a casa.

El ritme ha estat alegre ja des de l'inici, no ens podíem adormir si volíem fer el que teníem pensat. Entre discussions sobre qui havia dormit pitjor, qui havia begut més el dia anterior i qui estava més fi dels quatre vam arribar a la pujada del refugi. Com que qui pega primer pega dos cops decideixo de ficar un ritme fort a partir de mitja pujada a veure què passa amb els demés. Jordi i Xavi no entren al joc i Sejo em segueix la roda fins que faig el primer pet..... poca cosa.

Seguim amb la ruta cap a Almatret i al final de la pujada que dóna a la carretera, a l'altura de la Roca Manxò, és Sejo qui augmenta el ritme, sense arribar a ser un demarratge, utilitza la tàctica de l'Sky ritme alt per evitar atacs. El segueixo sense problemes.

Al pujar per la carretera vella el Sioux fa la primera casporrada en solitari, vist el ritme que agafa al començament cap dels tres li discuteix la jugada i ens quedem comentant si arribaria a dalt, o no, sense afluixar....... bona casporrada.

Fins a Almatret ja no passa res més, solament el ritme de pla que ens marca Sejo ( que es troba al seu terreny quan es tracta de rodar) i que ens deixa a la granja on s'agafa el camí per fer la primera baixada.

Agafem la senda del "pou de la vila" fins al monument del David. Primera alliberació d'adrenalina del dia, però no la més bona. El ferm estava força bé, però hi havia llocs on el fang et feia marxar la bici sense donar-te temps a reaccionar.

Al monument del David ens trobem dos biciclistes més, parem a menjar una mica i encadenem amb la Senda-trialera de la mina del Ricard. El primer tram és pedalador i, si ho agafes amb ganes com vam fer nosaltres, et pot portar asfixiat una bona estona. Però quan comença a baixar de veritat, amb les escales de pedres i els trams de ziga - zaga...... recordes perquè vas escollir BTT abans que carretera.

Amb el final de la senda de la mina del Ricard arriba l'inici de la remuntada de "l'embarcadero". 4 kms i escacs de pujada ( ara alquitranada i més pujadora), amb els primers 1000 metres durs, desprès ja s'aplana una mica.
Comencem a pujar i em trobo molt bé, pulsacions altes però molt ben portades, decideixo de mantenir un ritme alt, em dona igual si els altres segueixen o no, no és una casporrada per pixar-me a la roda dels masovers marcant territori ( bé, una mica també), és per mirar com estic...... i la veritat és que m'he notat bé..... solament esperava que no em passes factura desprès.
Quan s'acaba el kilòmetre més pendent baixo ritme per acabar de pujar amb els altres. Solament m'agafa Jordi, Xavi ha tingut un baixón i una mica d'indisposició inclús i Sejo s'ha quedat amb ell pujant més poc a poc.

A Almatret sols rodar poc, o puges o baixes. Ara ja erem dalt per tant ens tocava baixar de nou i ho vam fer per la senda oberta l'any passat per la XDD. IMPRESSIONANT. Comença pedaladora com la Mina del Ricard, i desprès agafa pendent fent una sèrie de tobogans ( algun força pendent) que m'encanten....... i et torna a deixar un altre cop a baix del tot.

Segona remuntada, i ja final, aquesta la fem pel Tormo. Ja des del començament el Sioux i jo ens hem quedat una mica. Jordi i Sejo portaven millor ritme..... ara que ho estic escrivint me n'adono que Jordi no va entrar a cap casporrada ni en va fer cap...... el puta anava conservador. El fet és que vam arribar a Almatret un altre cop i amb les cames tocades.
Encara ens faltava tornar a Seròs que, encara que sembli que tot és baixada, hi ha un parell de repetxons que sabíem que ens costaria de fer.

La tornada possiblement va ser el millor, el tram que més vam riure segur. A més riure poca solta, de cansament. El súmmum va arribar amb l'enfangada del Sejo per saltar-se l'entrada d'un bancal cap al camí.


L'arribada a casa va ser sobre les 12:30, amb 4 hores 47' de temps ( 4h 24' de pedal), 75 kms i 1600 m de desnivell.
Cansat, molt cansat. Les cames em feien figa pujant les escales de casa, però hi tornaria un altre cop..... quan estigui recuperat per això.

Salut!

Setmana de carnestoltes, acabo amb les cames tortes.



Setmana complicada per poder fer tot el que tocava, però són aquestes setmanes que, quan l'acabes amb totes les mosques fetes, et fan estar content dels resultats.

La natació no ha sortit com esperava, amb males sensacions, espero que per l'absència d'entrenaments la setmana passada.

Aquesta setmana he complert amb les dues tandes, dilluns i dimecres, però amb poca nota.
Dilluns 1.900 metres i dimecres 1.800 i angoixat.

En cursa a peu he seguit mantenint els ritmes de la setmana anterior tot i complir amb els entrenaments de natació ( això m'ha alegrat la setmana). Dimarts series de 500, esperava poder portar millor ritme que en els 1000 però, el canviar de carretera ( amb més desnivell.... poc per això i el vent) m'ha portat a fer bons ritmes a l'anada i dolents a la tornada. Al final ha sortit igual que la setmana anterior els 1000, a 3:57.
Dijous tirada de 15.000 altre cop i mateix temps 4:17.... sembla que la cosa es comença a consolidar.

La bici ha tornat a estar la que s'ha endut la palma al sortir dos cops a part de fer les classes de ciclo indoor al tran tran.
En indoor 3 h 21' per extrapolar a 60,7 Kms.
Divendres tirada amb la flaca de nou. 40 kms rodadors per no cansar les cames de cara a diumenge. 1h 26' i 41,2 kms.
Diumenge la sortida estrella de la setmana. 4h 47' (4h 24' pedalades) en BTT per fer 75 kms i 1.600 m de desnivell.  Socarrada en tota regla, en part per les ànsies.

ACTIVITAT        TEMPS        KMS

Natació               1h 35'             3,7

Cursa                  1h 49'             25

Bici                     9h 35'            176,9

A veure si tinc temps i faig la crònica, encara que sigui curta.

La setmana vinent tenim la XDD a Almatret. Serà la primera "cursa" de l'any. A veure com estem de pistons.

Salut!