Transebre 2013. Com passar un dia rodó amb bona companyia.

Ha estat el primer cop abans d'una marxa amb BTT que he dormit tota la nit d'una tirada. Suposo que els últims dies passant la nit del lloro per la gastroenteritis de la Paula hi han tingut molt a veure.
El resultat de poder dormir 5 horetes i mitja sense parar ha estat llevar-me més actiu que els darrers dies. Tot estava llest des d'ahir, solament em feia falta esmorzar i anar a carregar la bici al portabicis.

Avui tornava a marxar amb JX, igual que a la marxa dels Salvatges, però aquest cop ens havíem de trobar al lloc de destí amb Martino ( el Sioux ), Jordi, Pep, Sergi i Antonio Pataix, Xavi V., Escaleta, Sergi i Victor P., Ramonet, Miró, Basílio, Carlos Muñoz, Anna Muñoz i algun altre biker del club que em descuido. Però sobretot, les novetats més destacables..... Bolado i Mario, feia molt de temps que no coincidia amb ells en una marxa i m'ha fet molta il·lusió poder compartir una estoneta del dia d'avui.

Com sempre al arribar a lloc les salutacions pertinents amb els coneguts, algunes més llargues que altres però mirant de no passar massa temps perquè la marxa començava a les 8:30 i teníem 30 minuts per anar a buscar dorsals, acabar de vestir-nos de romà i anar cap a la línia de sortida.
Una mica de "catxondeo" sobre el ferrot que portava el cunyat, les ganes i les possibilitats de cadascú, les substàncies preses i el típic etcètera de la majoria de cops.

" A l'hora al pesto", 10 minuts abans de l'hora marcada per la sortida ja estàvem tots a lloc, uns més endavant que els altres, i cadascú amb les intencions marcades sobre la ruta a fer:
Jo volia fer la llarga intentant apretar una mica per no arribar molt tard, la majoria de companys feien la mitja per mirar de no agafar la calor de migdia perquè, avui, ha començat a escalfar el sol.

Donen la sortida i el grup es comença a estirar. Les meves sortides sempre han estat dolentes, suposo que per por a no caure o tirar a terra a ningú, i aquest cop no ha estat diferent. Finalment he pogut ficar els dos peus als pedals i començar a rodar lent buscant espais per mirar de pujar alguna posició, encara que fos lentament.

Als 30 metres de l'inici primer embús, ens han volgut fer passar per un passadís de 2,5 metres d'amplada més o menys quan la gent tot just començava a agafar el ritme de la cursa. Encara he perdut poc temps perquè m'he pogut colar aviat, però he estat un temps sense poder guanyar posicions.
La marxa seguia per la vora del riu, seguint un passeig peatonal.

Al kilòmetre de rodar veig saltar un biker per sobre de la bici, s'ha menjat un dels pals de fusta que impedeixen que els cotxes accedeixin al passeig. Es queixa de les cervicals i de l'esquena i.... no és per menys, jo ho he vist 5 metres per darrera i "l'ostia" ha estat espectacular. Amollo la marxa per interessar-me per ell però veig que hi ha un company del mateix club que ell que està socorrent-lo, pregunto si necessiten ajuda i em fan que no amb la mà així que continuo. Aviat creuàvem la carretera per començar la primera pujada i suposava que hi hauria algú de l'organització per poder alertar de l'accident, no ha calgut, el ciclista que portava davant ho ha fet per mi.

Seguim la marxa amb el cos una mica tocat i pensant en deixar-ho estar i baixar el ritme per evitar poder fer-me mal, el cap no parava de pensar el l'accident que havia vist.
Trobo a JX i sense dir ni hola em diu - has vist quin fabot?? li dic que sí i segueixo amunt. Per sort aviat la pujada ha començat a privar que la sang m'arribés al cap i els pensaments de perill han anat desapareixent  fins al punt de no tornar-hi a pensar més fins al final de la marxa.

Com deia anàvem pujant, agafo a Escaleta, Sergi P., Víctor P i Ramonet que, no sé com ho fan però sempre surten al cap del davant.
Cadascú al seu ritme anem portant la costa. En portàvem 3 Kms i ara ens donava un descans per reprendre l'ascens que durava 3 Kms més, aquest cop per senda. Això ho feia més pesat sobretot perquè havies d'anar al ritme que marcava el de davant, era un singletrack on era molt difícil passar si el de davant no parava i et cedia el pas, i normalment no és el teu. Cansat de ralentir i frenar per no ficar-me sobre del ciclista precedent em deixa passar i en aquell moment el següent fica el peu a terra, l'aviso i passo als dos de cop. Seguim pujant i, a la zona final hi havia un seguit de fotògrafs inmortalitzant la cara de sofriment de tots els que anaven ficant-se a distància del seu objectiu. Havíem ascendit 330 metres en els 12 Kms inicials.

Ara havia de venir la baixada, no podia ser d'altra manera. Començo a veure passos coneguts i ja sé per on ens faran anar, vaig passar-hi a la caminada de dos o tres anys endarrere. És camí estret i brut amb viratges forts, molt divertit ( recordo que mentre el baixava corrent pensava que estaria bé de venir a fer-lo amb la bici). 5 Kms baixant darrera de dos bikers que porten bon ritme però no suficient...... no trobo forma de passar-los i al final entrem a la riera que marcava l'inici de la següent pujada els tres junts.

Pedra llisa i humida i molts còdols solts que feien marxar les rodes continuament. La zona estava molt treballada perquè pertot arreu hi havia pujades fetes artificials per poder ciclar amb la bici, però ha estat un tram molt pestós de fer havent de baixar de la bici en algunes zones.
Per fi s'acaba la riera i surto abans que els dos ciclistes que he portat davant tota l'estona, al final em van deixar passar perquè amb les seves 29' el tram se'ls va fer més complicat que a mi... però la pujada segueix. Ara ho fa  per senda estreta i amb ziga-zagues constants per intentar fer-la més portadora.
Quan arribo a dalt hi ha un avituallament i els cartells per partir la ruta mitjana de la llarga, estava al km 21 i portava 76 minuts pedalant per tant a ritme més baix del que volia, aprofito per veure un got d'isotònica i menjar un plàtan ràpidament i segueixo.

La ruta planejava una mica, 2,500 metres, i tornàvem a baixar. Aquest cop era una senda més trialerosa, amb lloses que feien d'escala i es podien saltar, hi entro sense portar ningú a davant..... Gaaaaaaaaaaas, cada cop que intento pedalar per no perdre velocitat durant la baixada la cadena és fora del plat degut als sotracs dels salts i pedres, estic gaudint com un nen petit.

De cop la senda arriba a un camí, la marxa ens portava cap a la dreta fent una girada forta i començant a pujar. És la pujada del pernil, una pujada molt molt forta guanyant 110 metres en un km just de pujada, això sumant a l'estat del ferm feien gairebé impossible arribar dalt sense ficar el peu al terra. Jo vaig haver de claudicar dos cops, un perquè em va saltar la cadena ( tants sotracs durant la baixada havien desajustat una mica el canvi) i una altra per marxar-me la roda del darrera en un dels trams més pendents.

Per fi acabo la pujada i començo a rodar per les planes. En teoria planes, en realitat guanyaves 125 metres en un fals pla constant de 13 Kms.
Havia de començar a pujar la mitjana de velocitat si volia realitzar la sortida en un temps mitjanament digne. Dono un cop d'ull a davant per veure si hi ha algun ciclista o grup de ciclistes al que agafar-me però no tinc ningú a la vista, miro darrera i..... ve un biker però el tinc una mica lluny. Agafo el meu ritme, no és dolent però esperava poder portar-lo més ràpid ( desprès quan he vist el perfil he sabut perquè). Al cap d'una estona, veient que cada cop la distància és menor respecte el ciclisa del darrera decideixo recuperar una mica i deixar que m'agafi abans per poder col·laborar tots dos i intentar rodar més ràpid.
M'agafa i es fica a roda, li deixo durant el primer quilòmetre però veig que no té intenció de donar-me el relleu...... he de fer ús de les lliçons apreses en les llargues hores de visualització del tour de frança, cara de cansament i amollar ritme, ja arribarà el moment que em passi...... efectivament ho fa, em passa i aprofito per ficar-me jo a roda ara. Quan em sembla que ja ha fet prou per mi i em sento més recuperat el passo convidant-lo a ficar-se a la meva estela i a partir d'aquí hem anat col·laborant gairebé tota l'estona, fins que m'ha caigut el bidó d'aigua i he hagut de parar a recollir-lo.
He tardat poc, però quan m'he tornat a ficar a pedalar i he mirat endarrere he vist un tren de 5 corredors que venien com una marabunta a un ritme molt bo, m'han agafat en pocs metres. Solament treballava un, els altres anaven "xuplant del pot" i he decidit fer el mateix. Hem agafat el meu col·laborador anterior, jo estava situat en tercera posició i notava com les cames es recuperaven lentament mentre seguíem portant un ritme alt.

Per fi arribem a la darrera baixada, la que ens portarà fins al poble de Mequinensa, la que anunciaven a la pàgina web, la que recorre 5 Kms.
La boca se'm feia aigua pensant en el que em quedava per fer, l'únic dubte era si el "maquina" que ens havia portat fins aquí com una locomotora sabria baixar igual de bé amb la rígida de carboni que portava. Sí, ell sabia baixar bé, però el que anava darrera seu i davant meu no. Entre el ritme i la destresa del meu ciclista precedent, les curves a dretes que se'm donen fatal i les ziga zagues continues del principi del descens, vaig haver de ficar el peu a terra massa cops i, quan vaig poder passar el participant que em relentia ja em va ser impossible agafar al "maquina". Això m'emprenyava però al mateix temps em feia sortir la rialla a cada curva tancada, a cada salt, a cada canvi de nivell perquè...... estava fent la baixada al meu ritme, no hi havia ningú que em fes tap, els ciclistes que em vaig trobar al principi i que deurien venir de fer la mitja o la curta, perquè feien molt troç a peu, s'apartaven sense problema solament al sentir com t'atançaves.
S'ha de dir que la golafreria ha fet que em mengés una espona amagada darrera d'uns matolls i m'ha provocat un parell de "blaus" a les cuixes, però això ho he recordat a posteriori, quan al arribar a casa em feien mal els cops i he hagut de reflexionar durant una bona estona el perquè, al primer moment l'adrenalina i les endorfines van bloquejar les neurones i ni vaig recordar-me'n al acabar de la caiguda.

Ja sóc a Mequinensa, hem fan tornar a allunyar del poble marxant per la vora del riu durant 500 metres per, amb una girada brusca, tornar al lloc de l'inici de la marxa rodant 1 Km i mig en sentit contrari. 47,5 Kms en 2 hores 28 minuts ( 19,4 Km/h) i 900 metres de desnivell acumulat.

Semblava que havia passat el millor del dia, però ara tocava recordar el recorregut. Explicant les petites anècdotes que m'havien passat als companys, i escoltar les que ells em contaven a mi.... - he hagut de deixar la càmara i la manxa a un participant...- has vist la caiguda de tal participant....- que tal la última baixada, jo he destalonat la roda en una recepció....- no m'he trobat tan malament com em pensava..... i un llarguíssim etceterà més. Hi ha cops que no sé si gaudeixes més realitzant el recorregut o recordant-lo i compartint-lo amb els altres ciclistes mentre fas una cervesa, merescuda, a la terrassa d'un bar.

Per a més INRI quan ja marxàvem ens entreguen un trofeu pel club més nombrós, 24 bikers si no recordo malament, és un bon indicatiu sobre la salut del club.

I per rematar el dia dinar de colla al Royal II pica pica per entrar en matèria i XULETON. Em sentia com Jack Nicholson.... millor impossible.

Salut!