Transebre 2014, tornen en Pedro i na Pedra.

Quan s'atança la Transebre el meu cap solament pensa en les sendes que sempre preparen els del Club Ciclista Mequinensa per fer baixar i "xalar" als ciclistes.
Aquest any no ha estat diferent i, setmana darrera setmana, ens anàvem ensalivant amb els companys que havíem decidit d'assistir-hi.

Aquesta edició ha tingut un parell de contratemps. Per un costat el fet de coincidir amb la marxa dels Salvatges de Benabarre ( l'alta marxa betetera que es fa a la franja) que ha fet disminuir, juntament amb el pont de l'1 de maig, l'afluència de participants. Per l'altre la manca de recursos humans de la DGT per poder cobrir els trams de carretera per on creuava la marxa, això va fer canviar el circuït inicial evitant pisar cap tram d'asfalt ( de carretera s'enten).

En un principi ens havíem de desplaçar fins a Mequinensa Sejo, Jordi, Martino, Sampi, Pep, Mòdol, J.X., Barral, Basílio, Joel, Carlos Muñoz, Alejandro i Marc. Aquest últim debutava en les marxes i, degut a la seva edat, va haver de fer la ruta curta. Finalment J.X. va haver de desistir de pedalar per incompatibilitats. Tot i això no va tenir gens de mandra en acompanyar-me com tantes altres vegades i fer de "TEAM MANAGER".

El recorregut constava de 3 circuïts. El curt, amb 20 Kms, el mig amb uns 45 i el llarg de 60. El curt quedava desestimat des de bon principi, però el mitjà anava guanyat participacions........ ens permetia de rodar juntament amb la colla i arribaríem prou d'hora com per poder hidratar-nos acuradament abans que arribessin les dones per anar a dinar ( aquesta és una altra, sempre que anem a fer la Transebre ens quedem a dinar a Mequinensa).
Consensuant opinions amb Sejo i Jordi, que juntament amb mi érem els 3 que podia ser que anéssim a fer la llarga, vam decidir de començar com si anéssim a fer la llarga i si, quan tocava decidir, veiem que no anàvem bé de temps o físicament, esperaríem als altres per acabar la ruta junts.

Sense temps per escalfar, com sempre, anem a buscar la nostra posició a la línia de sortida. El lloc ens era igual, solament estàvem uns 200 ciclistes i.... tampoc anàvem a guanyar el pernil.
Instants abans de començar avisen per megafonia que la sortida es retrassa degut a un incident entre un corredor mentre escalfava i un cotxe. Aviat ens assabentem que el corredor implicat és Alejandro, membre del Club Ciclista Seròs, sortosament no ha pres mal tot i que la forquilla de la bici s'ha partit i no podrà pedalar.

Finalment donen la VEU de sortida i iniciem el recorregut controlat pels carrers de Mequinensa. Inici dolent, com sempre, no acabo de trobar-me bé. Algun dia aprendre a escalfar abans de començar una marxa.

Arribem al final del poble, sentit Faió, i iniciem la primera pujada. És "suau", comença amb un 3 o 4 % i va agafant pendent fins a situar-se per sobre del 10 en els trams finals, i en 1,5 Kms ja està acabada. Però a mi ja n'hi ha prou per deixar-me tocat. El petit pla i posterior descens que segueixen aquesta pujadeta em serveixen per poder recuperar l'alé i anar-me mentalitzant del que venia desprès..... La pujada al Monegre...... poca cosa...... uns 3 kms per fer més de 300 metres de desnivell.
Tranquilitat i anar fent, 6%...... 8%...... 10%...... 12%....... 10%....... 16%....... 14%........ 21%......... Aquí el cap se'm va començar a ennuvolar i vaig deixar de mirar el Gps - Que passi el que Déu vulgui.

Quan aconsegueixo arribar a dalt vaig l'últim del trio i tinc al cunyat fent-nos fotos, s'ha buscat bona companyia per no estar sol i poc em falta per deixar la bici i quedar-me jo també a fer fotos als ciclistes que falten per pujar. La única cosa que em fa continuar és pensar que ara ens toca baixar.

Ens fan anar pel barranc del Port, aquesta baixada la vam pujar l'any passat al començament. No està malament, però recordo que quan la pujada al 2013 me la imaginava més entretinguda de baixada. Portem a dos corredors davant que ens frenen una mica el ritme però...... en part ja ens està bé, el cap i el cos encara no estan prou recuperats de l'esforç de la pujada.

Seguim per camí amb tendència baixadora, el ritme que portem no és gens elevat, aprofitem aquests trams per anar parlant i gaudint de la ruta..... i per descansar també es clar.

Corre el km 16 i ens fan fer una altra pujada, més llarga però menys pendent, aquest cop per senda. El que tenen les sendes és que sempre hi ha trams molt curts i amb molta pendent que fan treballar la ronyonada, i això et va cremant lentament. Aquesta senda és poc tècnica i està força neta, l'anem pujant sense apretar, regulant les forces per si de cop venia alguna zona complicada.
Sense cap sorpresa remarcable ens tornem a trobar al camí, acabem de pujar uns quants metres i desprès iniciem un descens suau i ràpid de 2 kilòmetres, pel mateix camí, abans d'agafar la senda netejada nova per l'ocasió.

Senda molt entretinguda, amb un tram curt d'escales baixetes que es poden sortejar sense miraments. Aquesta baixada dura 2 kms més que es fan curts, i la pendent ens deixa a l'inici d'una altra pujada per senda.

Solament iniciar l'ascensió començo a trobar imatges que m'eren familiars i, si la memòria no em fallava, indicaven que ens tocava remuntar el llit d'un rierol on cada cop la senda s'anava complicant més, acabant amb una zona que estava treballada per poder anar salvant els desnivells de les pedres sense haver de baixar de la bici. Exceptuant una roca al final, on t'ajudaven 3 o 4 membres de l'organització a pujar la bici, la resta de la senda es podia fer, si tenies les cames fresques, patint en algun tram això sí, però era factible.
Acabem el suplici de l'ascensió pedregosa i revirada pel llit del rierol i trobem una pujada per la vertent del monticle que ens quedava salvar que anava enfilant-se amunt fent un seguit de ziga zagues per suavitzar el % de pujada.
Un cop dalt hi havia un avituallament on et partien entre ruta mitja i ruta llarga.

No havíem tornat a tocar el tema de la ruta a seguir des d'abans de començar la marxa i ara no estàvem segurs de quin camí seguir. Els que estaven a l'avituallament ens informen que, si decidim anar per la mitjana, serem els primers que ho faran i això comença a fer vèncer la balança cap a aquesta opció......... Miro les dades que portem fins al moment.......... portem 29 Kms fent més de 800 m. de desnivell en 2 hores, això ens deixa a la meitat del recorregut però havent de pujar solament 300 m. més...... la balança s'equilibra una mica però encara tendeix a caure cap a la ruta mitjana. Després recordo que l'any passat ens van fer baixar per una trialera molt divertida, que ni Jordi ni Sejo havien fet, abans de pujar la costa del pernil. Això fa decantar-nos sense dubtar-ho a fer la ruta llarga.

El primer tram és pla, anant per un camí partit per una cinta marcant els dos sentits de la marxa. Per un costat els que anàvem de cara a la trialera i a la pujada del pernil, i per l'altre els que ja venien de fer-ho.
2 Kms de plà ràpid i iniciem la baixada. Comença amb camí estret, o senda ampla segons es miri, i cada cop es va estretint fins ser un singletrack amb lloses que fan d'escalons baixets i que es poden saltar sense parar compte de caure.
Al final es torna una mica ratolinera i això encara la fa més divertida.

Tan bon punt acabem els 1.500 metres que té aquesta senda la pendent canvia radicalment i iniciem una pujada d'1 km just de durada, però que et fa guanyar 140 m. de desnivell. Els comptes són clars 14% de pendent mitja, si li trèiem uns metres on s'aplana bastant i l'inici que és una mica més suau ens dóna tramades per sobre del 20%, i aquest cop per camí amb pedra solta i regalls per l'aigua que encara ho compliquen més.
T'hi has de ficar bé per poder fer-la tota sense ficar el peu a terra.
Començo a pujar el primer perquè he acabat la senda davant de Jordi i Sejo, sempre em deixen anar davant a les baixades, i ho faig a ritme suau, començant amb molt ferro ficat per anar acostumant les cames poc a poc mentre arriben els altres dos companys.

Aviat arriba Jordi, que és el que puja millor dels tres..... i amb diferència, i m'avança creuant-se'm a molt poca distància, fet que, sumat a la poca velocitat que porto, em porta a ficar-me dins d'un regall. Ho puc salvar però al sortir del forat topo contra una pedra que m'acaba de desestabilitzar i m'obliga a ficar el peu a terra.
Durant els moments que trigo a poder tornar a ficar-me sobre la bici em passa Sejo, amb menys ritme que Jordi però amb cadència mantinguda.
Anem pujant tots tres amb penes i treballs. Jordi és a uns quants metres de nosaltres però això no ens importa, ara es tracta de mirar de no ficar el peu a terra.
A la meitat de la pujada, poc abans del punt on la pendent et dóna una treva, Jordi ha de parar per una amagada de rampa. Amb això li anem guanyant metres, però aviat es reposa i ens tornar a passar arribant el primer dels tres al final de la pujada. Sejo i jo per la nostra part acabem a pocs metres de diferència, jo amb el rau-rau d'haver hagut de ficar el peu al terra al començament i Sejo satisfet per pujar-la sencereta.

Aprofitem els metre següents plans per agafar alè i reposar les cames i comencem amb els 14 Kms de "pla", un "pla" pedregós que et fa augmentar en gairebé 200 m. el desnivell acumulat.
Pedres, i pedres, i fals pla, i vent en contra, i pedres...... no aconseguim de guanyar kms de la manera que voldríem, anem pujant la mitjana de velocitat però el velocímetre amb dures penes veu els 30 Km/h en algun tram més favorable.

Finalment ens anem atansant al darrer descens, sé que aviat se m'oblidaran els 54' que ens ha costat de passar el ditxós "pla" pedregós. Trobem a Pep que tenia problemes de rampes a les cames, mirem de solucionar-li el problema amb les típiques pòcimes paradopants sense haver de baixar de la bici. Si aconsegueix recuperar la polaritat muscular també se li oblidaran aviat els moments de patiment que hagi pogut passar mentre baixi la senda final.

5 Kms de baixada. Les 3 primeres corbes són difícils d'agafar, per mi impossibles encara, però desprès són 15' d'alliberació d'adrenalina constant. Hi ha trams per a tots els gustos, corbes tancades, zones més ratolineres, senda solcada amb pedres que fan d'escaló, algun que altre salt, desnivells, canvis de rasant,......
IMPRESSIONANT. Solament per aquesta baixada val la pena venir a fer la Transebre.

El resultat final han estat 3 hores 31 minuts des de l'inici de la marxa, 58 Kms amb 1.300 m. de desnivell.

Desprès una bona dutxa, un parell de cervesetes per rehidratar el cos i a fer un bon dinar amb la colla. EL DIA PERFECTE DE BTT.

Salut!