Passarem un estiu dolent.

Divendres vaig mirar d'arranjar els desperfectes que em van fer acabar la ruta de dijous abans d'hora. Avui tocava tornar a sortir i no podia anar soltant líquid i amb el disc de fre tocant tota l'estona.

Els companys d'avui han estat JX i Calú. Això volia dir que seria molt probable que acabéssim amb les cames punxades i plenes de sang, i més tal i com està el terreny aquest any.

L'hora de sortida eren les 6:30 que, havent quedat amb Calú, t'assegurava no començar abans de les 6:45. És la manera de no agafar tanta calor. Ara, a partir de les 9:00 o 9:30, la temperatura ja es deixa notar.

La única premisa era anar a fer l'Huracan Cóndor que feia molt temps que no hi passàvem.

Tota la pujada ha estat per pista, amb JX explicant per on passaven i/o per on hi havia camins quan ell va començar a rodar amb bici. El territori va canviant a mesura que les màquines van deixant la seva petjada.

Els primers quilòmetres han estat tranquils, conversant i fent alguna conya com sempre i agafant alguna variant dels camins de sempre ( no hem d'oblidar que anàvem amb JX). Una d'aquestes variants ens ha portat a descobrir on jugaven Oliver i Bengi tots els seus partits.

Fins al quilòmetre 21 tots 3 teníem els camins controlats, però en aquest punt JX ha soltat una de les seves frases....- heu anat mai a donar el tomb per aquest turonet?, donarem un altre cop a l'inici de l'Huracan Condor.  Calú i jo hem ficat cara de panoli i ens hem deixar portar pel Padrí.

L'inici d'aquest tram és en descens i això no ens agradava perquè l'inici de la senda que volíem fer estava uns 30 metres més alta que el punt on hem començat a baixar. Això implicava més pujada encara. A més, quan hem deixat el camí principal per començar a pujar, ja s'endevinava que massa gent no hi passava per aquell indret i les herbes i les pedres, per no esmentar els arbres caiguts, estaven per tot arreu.
Ha estat un tram entretingut, les coses com siguin, que hem aprofitat per parar a menjar una mica abans de començar a fer la senda de baixada.

Des de l'inici de l'Huracan comença una pala curta però molt empinada, i amb poc grip, que és millor de fer controlant la velocitat perquè si no quan vols frenar no hi ha manera d'aturar la bici.

JX l'ha baixat primer amb molta traça, Calú anava segon a un ritme massa ràpid que ha fet que, al voler tornar a controlar la bici, la muntura el llancés rodolant lateralment pala avall ( ha estat el moment més divertit de la sortida, no he pogut fer cap foto perquè estava plorant del riure, però us asseguro que no ha tingut desperdici). Per acabar he baixat jo amb molta cura per evitar que em passés igual que Calú.
Ara tocava la part més ratolinera i divertida de la senda. L'hem fet a ritme alt fins arribar a la part final que agafa una aigüera i estava molt bruta, hem hagut de baixar de la bici i bordejar un bancal de blat de moro per tornar a agafar pista i anar a buscar la darrera pujada de la jornada...... Montmaneu.

"Pista pistera cascabelera" fins arribar un centenar de metres abans del mas de la Monja. Aquí hem trencat pel mig d'uns ametllers per fer una pujada una mica trencada i descuidada, amb una pendent mitjana del 12%, que ens ha deixat a l'anomenat Atacama.

Més pujada complicada i per fi hem arribat a la base de Montmaneu, ja solament ens quedava baixar per les sendes de sempre.
Desprès de tota la pujada tocava acabar de soltar adrenalina, per això hem quedat en no esperar-nos fins just abans de començar la segona senda i així no haver de parar per la meitat. I quan hem començat la segona senda igual, fins al camí ja no hem parat.

La resta de la tornada l'hem volgut fer més entretinguda passant per les sendes que donen a la vora del riu però estan impracticables amb la roba d'estiu..... rascades, punxades i fuetades per totes les cames i els braços. A més un cop t'hi has ficat ja no pots sortir-ne perquè tots els camps que serveixen d'escapatoria estan sembrats de cards..... un suplici.

50 Kms amb gairebé 900 metres de desnivell. Ha estat una bona sortida de dissabte.

Salut!